Aferrant-se al present

Els Pets, especialment els de treballs com Sol (1999), Respira (2001) i Agost (2004), quan van abandonar el broc gros del seus inicis per emfasitzar un pop d'autor de mirada adulta, són pràcticament l'únic grup del rock català dels anys noranta que l'actual generació indie ha respectat. Els de Constantí, molt especialment Lluís Gavaldà, que aquesta setmana, en les entrevistes de promoció de L'àrea petita, ha tornat a recordar que, els seus gustos, tenen força més en comú amb músics d'ara que no pas amb els de la generació d'aquell històric Palau Sant Jordi del 1991, no han dissimulat mai un somriure ple d'orgull quan algú els ha parlat d'aquest reconeixement, materialitzat en el disc Perversions (en el qual, l'any passat, Love of Lesbian, Mazoni, La Casa Azul i Joan Colomo, entre d'altres, adaptaven les seves cançons) i, sobretot, en aquest L'àrea petita, amb producció de Raül Fernández Refree i col·laboracions de Maria Rodés i Sílvia Pérez Cruz (com a saxofonista, curiosament, no pas com a cantant).

Tot i que, quant a sonoritat, L'àrea petita és, inevitablement, “el disc indie d'Els Pets”, l'onzè treball d'estudi del grup no significa un trencament gens traumàtic amb els treballs que, des del 2001, la banda ha entregat puntualment cada tres anys. L'àrea petita, la cançó, amb un aquelarre de guitarres molt propi d'un grup indie del 2013, difícilment hauria pogut sonar així sense un productor com Refree, però en línies generals, qui temia un disc d'Els Pets sonant més com sol sonar Refree que no pas com sonen Els Pets, pot estar tranquil. I, a més de tranquil, tocar el cel i tornar amb cançons com ara Calaixos que no obriré i Blue tack, entre les millors que han fet Els Pets en, almenys, els darrers deu anys.

L'any 2013, tant Lluís Gavaldà com Joan Reig i Falin Cáceres han fet cinquanta anys. I, tot i que hi ha vegades –ara mateix, sense anar més lluny, quan s'acaben de reeditar Els Pets (1989) i Calla i balla (1991), dos discos injustament menystinguts tant pel grup com pels seus seguidors indie– que penses que una mica de gamberrisme tampoc faria tant de mal, impera la certesa que molts pocs músics de cinquanta anys són capaços de sonar tan contemporanis, tan fidels a la seva actual manera de ser, com Els Pets del 2013.