La millor novel·la, la vida Un rar amor

Deien que Tahití només es podia deixar o bé plorant o bé borratxo. El dia que Aurora Bertrana va marxar-ne a bord d'un antic vaixell de guerra infestat de febre groga, la cua d'un cicló aixecava onades tan gegantines, que l'únic estat que podia aproximar-se a alguna d'aquelles emocions era el de nàusea i alerta. De fet, al llarg de les més de mil pàgines de les seves Memòries, no vessa més llàgrimes que les que van caure a la sorra de Sant Cebrià davant la visió dels milers de refugiats confinats a la platja, i, quan beu, ho fa amb una moderació exemplar, a pesar que l'alcohol hi circulava generosament, en els ambients obrers i bohemis en els quals es va haver de moure abans de lliscar obertament cap a la marginalitat i fins la indigència. Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974) era més aviat dona de riures francs i forts, i d'infusions, molt de te i de cafè amb llet per enganyar la gana que passaria tota la vida, exceptuant precisament el parèntesi afruitat de la Polinèsia. La navegació al límit del naufragi és un dels episodis més simbòlics de les seves Memòries, un monument fascinant a la vitalitat i la perseverança contra les temptacions del fracàs. La nova edició corregida d'aquests dos volums introbables que Pòrtic va publicar per primera vegada, en dues entregues, el 1973 i el 1975, repara per fi una preocupant anomalia que ha estat privant els lectors de la millor obra de creació d'una escriptora que només per desídia pot continuar sent al·ludida merament com “la filla de Prudenci Bertrana”.

Sortir de les illes enmig d'una formidable tempesta encaixava amb el destí aventurer que Aurora Bertrana havia anhelat des que, sent una nena, havia fugit a peu de casa per poder veure el mar. El seu caràcter intrèpid queda tan ben definit des de les primeres pàgines, sovint servint-se de l'oposició amb els seus germans, que descriu com unes criatures passives i dòcils en camí literal de “ser per a la mort”, i el sotmet tan aviat a les dures proves de la misèria i la incomprensió, que s'ha vist en aquestes Memòries una construcció molt calculada de l'heroïna moderna que aspirava a encarnar i que de fet va representar com cap altra en la Catalunya dels anys vint i trenta. Les trapelleries infantils i els seus primers destrets sentimentals (amb un poeta jocfloralesc, amb el desventurat Emili de Riquer, amb els successius violinistes erotòmans dels grups de jazz amb què va tocar) troben així el seu reflex narratiu en les estratègies de supervivència que desplegarà en la maduresa i que no faran sinó endurir-li el cor fins que no en queda més que aquest discurs sense cap llàgrima, distanciat i a estones faceciós. No s'ha d'oblidar que Bertrana va començar a ordenar els seus records el 1966, quan tenia 73 anys i el seu present era tot un altre que el d'aquella noia desimbolta en boca de la qual afirmaria que “el seny és una nosa” i que “el primer que s'ha de fer amb la vida és viure-la i després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. En la vellesa, retirada a Vilada, al Berguedà, empobrida i gairebé oblidada, els termes s'han invertit: “Ara, per mi, escriure és viure.”

Aurora Bertrana va dedicar, doncs, els últims set anys de la seva vida a escriure's, és a dir, a recrear de manera obsessiva la imatge pública que l'havia significada en els ambients culturals de preguerra com a model de dona intrèpida, independent i inconformista que havia fet exclamar a Carles Soldevila: “Escriviu com un àngel un poc endimoniat.” La catastròfica economia familiar, que li va permetre constatar que “la manca de diners és potser l'única cosa que la gent no et perdona”, és a l'origen dels seus “plans d'evasió”, segons definició pròpia, ja fos per establir-se a Ginebra atreta per les ensenyances de l'Institut Dalcroze, aquella venerable institució on es respirava “una absència total de calor moral”, ja fos per embarcar-se en un paquebot de les Messageries Maritimes per saciar-se de l'exòtic a les Mars del Sud. És probable que en aquest procés de reconstrucció l'autora escamotegi al lector les confessions del seu jo més íntim, que el desconcerti amb les omissions deliberades, en especial les referides al seu matrimoni, i que avanci per aquestes pàgines amb la sospita que se li amaguen coses, però en cap cas es podrà negar l'autenticitat amb què estan escrites, des d'una aversió manifesta a l'autocompassió i el sentimentalisme. “Parlaré sense parar de mi i no donaré res”, advertia Mercè Rodoreda, que comparteix amb l'escriptora gironina els escenaris ginebrins, l'infortuni amorós i fins l'aridesa del caràcter. I què és el que es resisteix a donar Bertrana? Un està temptat de respondre: la felicitat. Amb la perspectiva de l'edat, aquella “immarcescible esperança de ser feliç” que proclamava als vint anys és jutjada amb la severitat d'una falsa il·lusió que s'esfuma. L'esquiva quasi amb rancúnia en relació amb el seu marit, Denys Choffat, aquell enginyer suís que es va casar amb ella, explica, perquè s'havia encapritxat de les seves cames i que va abandonar-la en plena Guerra Civil, presumiblement per una altra dona. Bertrana li professa un ressentiment retrospectiu tan viu, que li negarà fins i tot el nom, referint-s'hi glacialment com “monsieur Choffat”, tot i que hi ha proves de sobres que va estar-ne molt enamorada.

Però en lloc de lamentar-nos pels passatges que l'autora, amb un dret ben legítim, omet, potser hauríem de felicitar-nos pels tresors que el text, sense cap dubte el seu projecte literari més ambiciós, sí que conté. I el que hi ha és el retrat extraordinari d'un caràcter, una dona que desafia totes les convencions del seu temps per afirmar la seva llibertat, el seu “goig de viure”, en una Europa trasbalsada per l'ambient prebèl·lic. Amb una prosa de gran vigor que atrapa i arrossega, l'escriptora regala algunes escenes meravelloses: Prudenci Bertrana calmant el plor nocturn de la filla de mesos cantant-li lieder de Schubert; la tendresa marcial de l'avi cec, Eusebi Salazar, que exigia abraçades als néts perquè aquesta era “la seva manera de veure'ns”; el descobriment del cinematògraf en una barraca de fira amb un film a l'altura d'un tal estupor: Riña de raspas en Fuentarrabía; els ulls espurnejants d'Elisa Uriz, la petita revolucionària basca, intentant convertir-la al comunisme en una decrèpita pensió de Ginebra; el fotògraf ambulant sorprenent-la amb Nicolau d'Olwer en una de les seves passejades vora el llac Leman. I Aurora fent de cantant de flamenc per a la ràdio suïssa, escalant els Alps amb un rus taciturn, travessant sola a cavall l'illa d'Eimeo enmig d'una furiosa tempesta, o acompanyant Zane Grey a pescar el peix espasa a les mars d'Uturoa. I, encara, la germandat dels cafès de pobre ginebrins i la colònia d'artistes de Winkelried durant la II Guerra Mundial, aquells Frank Chabry i Guy d'Ingouville que la salvarien de la inanició i la mort, com tants anys després també l'auxiliarien Tísner i Riera Llorca quan malvivia arruïnada a Vilada. I sempre, per damunt de tot, el convenciment que els amics són el més essencial d'un mateix, la fraternitat d'aquells éssers que, com ella, eren “còsmicament lliures, estratosfèricament independents, socialment inclassificables”.