Jocs per ajornar la mort

Ha mort el poeta Juan Luis Panero, que tenia la mateixa edat que el meu pare. Havia nascut a Madrid l'any 1942, en el si d'una família molt diferent de la del meu pare –una família cultíssima i amb possibles, de rancio abolengo castellà–. El pare, Leopoldo, va ser un poeta reconegut, d'una cultura àmplia i universal. Franquista de cap i de cor. La seva estimable poesia, com la de Manuel Machado o la de Sánchez Mazas, va haver d'esperar els bons oficis d'Andrés Trapiello perquè es recuperés en condicions, ben entrada la dècada dels noranta. La mare, Felicidad Blanc, era una dona atractiva i enigmàtica, que, de gran, amb aquells cabells tan blancs que tenia i un cert posat de falsa fleuma, s'assemblava, per aquest ordre, a Mercè Rodoreda i a algun personatge femení de la nostra novel·lista més important de tots els temps (hi incloc homes i dones). Felicidad –el nom feia una mica la cosa– és la trista protagonista d'un cèlebre poema del fill mitjà, Leopoldo María, titulat Ma mère.

Eren tres germans: Juan Luis, poeta; Leopoldo María, també poeta, malalt; i Michi, cineasta i ànima inquieta de la Movida, mort ara fa nou anys. Per a més informació, només cal que mireu aquella bella pel·lícula de culte de Jaime Chávarri, El desencanto, de l'any 1976, i que us deixeu anar i esgarrifar. Quan em sento una mica deprimit de la meva família, quan les coses, amb els fills, no acaben de rutllar, em poso davant l'ordinador, començo a veure-la i, de seguida, el meu ànim remunta. Personalment, mai no he entès, ni ganes, la poesia de Leopoldo María. I, en canvi, la de Juan Luis sempre m'ha interessat.

Tenia 71 anys, l'edat del meu pare. El seu llibre Antes que llegue la noche, del 1985, va ser el primer que vaig llegir d'ell, i em va causar una impressió molt fonda (de fet, en el meu poema Vetlla hi vaig deixar una referència d'homenatge). Llavors jo tenia disset anys, la mateixa edat que compta ara el meu fill.

Només el vaig veure una vegada, l'any 1991, a Laie, on vaig quedar amb ell per parlar d'uns quants poetes catalans de la seva quinta que jo estava estudiant. Bevia gin tònic (no recordo quants en va demanar. Ara sóc jo, que en prenc). Panero, recordant Ferrater, també diu que només el va veure un cop: “Hablamos de un muerto / al que vi solamente una vez / y que ahora parece visitarnos”. Vam parlar, esclar, de Vinyoli, que va ser, probablement, la seva última gran descoberta poètica, la seva darrera gran fascinació intel·lectual. Això, en algú que havia conegut Eliot a l'edat de cinc anys (“mi padre y aquel educado espantapájaros, / sentados en sus butacas de cuero, hablando en un extraño idioma”, escriu en el primer poema de Galería de fantasmas), algú que havia tractat amb una certa assiduïtat Cernuda i Borges, Aleixandre i Sabines, Quasimodo i Paz, a mi, particularment, m'emociona. En una entrevista a Presència que li va fer Eva Vàzquez, Panero deia de l'autor de Domini màgic: “Van ser unes trobades molt intenses. Parlàvem en diferents llengües el mateix idioma”. La forma de dir-ho em sona. Obro el llibre que he citat al començament, i hi trobo el poema Poetas en Roma: “Hablamos en el jardín antiguo, oscura la tarde, / en distintas lenguas el mismo idioma”. Com ens manca, ara, aquest diàleg! Però l'homenatge més significatiu que va retre a Vinyoli va consistir a titular un dels seus llibres amb un vers del barceloní: Juegos para aplazar la muerte, del 1984.

“La vasta, vaga y necesaria muerte”, diu un vers de Borges que Panero va fer servir d'epígraf per a la cinquena part de les seves “memòries conversades” (amb Fernando Valls). Era un dels grans temes de la seva poesia: “Insistimos en el tema de la muerte [...] Era una muerte cercana –muy poco literaria”. De tota manera, la poesia del gran dels Panero és una proclama vitalista i escèptica, molt crua, elegíaca, sense gota d'amaniment sentimental. L'afany de la cultura la travessa, com l'espinada travessa el cos dels homes i el d'alguns animals.