Ja no cal l'ukelele

Manel ja no és aquell quartet de gent normal que feia versions de Shakira i Pulp i que animava el públic a pujar a l'escenari a cantar corrandes per allargar els seus primers concerts. Per no ser, ja no és tampoc “el grup de l'ukelele”. Lluny queden aquells primers anys i primers concerts (memorables, s'ha de dir). Amb tres discs editats, són actualment un referent de la música catalana que omple festes majors, recintes i auditoris d'aquí i d'arreu de l'Estat, on no paren de tocar amb crítiques extraordinàries pertot arreu. Dissabte a la nit van tornar a Girona, a l'Auditori, on han presentat cada nou treball discogràfic que han tret. I van tornar a triomfar. El perquè és fàcil d'explicar: si una cosa tenen els Manel és que, si bé els discs són notables, no fan justícia als seus directes, excel·lents i vibrants. Superlatius, si aquests tenen lloc en un auditori com el de Girona.

Dit això, convertits en una banda de pop majúscula, així es presenten. Sense haver de vendre's com abans, han deixat de ser –volgudament– els protagonistes. Aquest paper el reserven a la música. Segurament per això, mantenen una certa fredor i distanciament amb el públic (autoimposat, insistim), que no sempre és benentès per tothom. Sense aquell to tan marcadament folk, i flirtejant més amb el rock, Manel va actuar en el marc de Temporada Alta i dins la gira de presentació d'Atletes, baixin de l'escenari oferint poques concessions a la galeria. Però quan aquestes es van produir, déu n'hi do les passions que van aixecar.

I això que les primeres sensacions van ser que venien amb el pilot automàtic, obrint pas amb el tema Banda de rock, per a continuació desplegar un repertori marcat per les cançons d'aquest tercer treball, en què s'atreveixen amb odes a l'amor entre Lennon i Yoko –Ai, Yoko–, i balades èpiques d'imperials crescendos com ara Mort d'un heroi romàntic. No van tocar cap cançó dels primers treballs fins a la setena cançó, El gran salt, –rebuda amb una ovació–, que van empalmar amb la significativa Gent normal i la vibrant Boomerang, que es va traduir en una apoteosi. Aleshores, amb el públic ja entregat fins al final del recital, va quedar demostrat que tot estava calculat i que realment són uns artistes també a l'hora de marcar els ritmes i els tempos.

Fins a la meitat del concert, l'habitual portaveu de la banda, Guillem Gisbert, no es va prodigar gaire, per no dir gens. Amb el seu discurs atropellat habitual, va explicar un acudit que només va entendre ell –no sé què d'un poni d'en Martí Maymó...– i esbombar els problemes d'higiene del bateria. Res, fum, el que importava era el que vindria a continuació: un reguitzell de temes engrescadors marcats per la rítmica Vés bruixot, la malenconia de La cançó del soldadet i les versions potents d'Ai Dolors! –convertida en un autèntic himne– i Benvolgut. Per cloure, exigint “moviments estranys” al ritme de Teresa Rampell amb la paraula amor projectada. Per amor, el que els va professar el públic. Etern? Això, evidentment, dependrà de si continuen reinventant-se com ho han fet fins ara.

Ja en els bisos, ens van regalar Roma –incomprensiblement oblidada en la segona gira–, Al mar! i Aniversari, amb aquell “que demani un desig, que demani un desig!” El nostre, no l'explicarem, perquè així es compleixi.