Suau és el tall de l'espasa del samurai

Idolatrat per uns i menyspreat per altres, la trajectòria del pianista japonès Ryuichi Sakamoto és, com a mínim, singular. Costa situar-lo en l'estil. Potser jazz, potser contemporani. L'assagista japonès Akira Asada no dubtava a afirmar que el grau de perfecció que s'exhibeix demana que sigui considerat música clàssica: “És que Sakamoto porta la màscara de Jobim disfressat de Brahms?” A qui li agraden, però, les etiquetes? El plaer és escoltar-lo, evitar conceptualitzacions i deixar-se arrossegar per les cadències, per les notes del seu piano, que pot anar dels tocs més minimalistes fins a peces definitivament barroques, on el duet de corda llueix encara més. Acompanyat pel violoncel de Jaques Morelenbaum i el violí de Judy Kang, el seu nou disc, Three, es un repàs per tretze temes fonamentals de la seva trajectòria, amb un DVD addicional amb divuit cançons recuperades de la seva gira del 2011 –va passar per l'Auditori de Girona el 2009 en solitari–, concretament dels concerts a Hamburg i Karlsruhe, Alemanya.

Gravat a Portugal després de la gira europea del 2011, Three és el seu primer àlbum com a trio des del 1996. Entre el CD i el DVD hi podem trobar des dels temes principals de les bandes sonora de L'últim emperador –un Oscar i un Grammy– Merry Chrismas Mr. Lawrence –premi BAFTA–, El cel protector i Tacones lejanos, a més de material nou.

Les crítiques més dures al compositor japonès provenen dels que li retreuen els abusos minimalistes i la seva incursió en la bossa nova, on, francament, ha estat subtil. Sakamoto, a més, disposa de la col·laboració del gran Jaques Morelenbaum, un dels últims lloctinents de Jobim. El que sí cal reconèixer és l'eclecticisme del compositor. Des del 2001, quan va gravar Casa, precisament a la residència carioca de Tom Jobim, el pianista ja va veure el potencial de Jaques i Paula Morelenbaum, que en aquells moments reforçaven les idees d'un Jobim crepuscular, però brillant, des de Banda Nova, l'últim grup de Jobim.

També cal recordar que l'anterior aventura amb trio va ser el 1996 amb Everton Nelson al violí, a més de l'esmentat Jaques. La temptació del mestissatge era inevitable i el músic japonès es va deixar subjugar per la calidesa de l'univers de la bossa i del mateix ritme de Rio, allunyat, això sí, del desori de la samba, perquè si una cosa caracteritza el compositor japonès és la contenció. Difícilment es despentina, i ho dic literalment.

Sakamoto va ressuscitar la idea del trio, substituint el violinista per la coreana Judy Kan, descoberta durant un càsting fet per web. El resultat és a la vista. El nou àlbum destil·la romanticisme, potser per les cadències d'un piano en què podem sentir cada nota que frega el palpís de cada dit de Sakamoto. La melangia l'acosta des del primer tema, Happy end, a Chopin, amb uns arranjaments que, tal com destaca Akira Asada, semblen fora de temps. Amb aquest nou trio, Sakamoto ha publicat Three. Asada insisteix que, a diferència del trio del 1996, les característiques de la interpretació són força diferents: “S'han deslliurat de la lleugeresa a favor de mantenir un tempo rígid i lent. A les cordes els falta vibrato i el piano utilitza menys el damper pedal. Són només tres, ni més ni menys, entrellaçant música cisellada amb gràcia, que sura a l'espai. En comptes d'això, el trio previ surfejava les ones creades per l'harmonia, cantant la melodia al fluir del ritme. Ara semblen constrets i modestos, però tocant de peus a terra; la interpretació és dificultosa fins a la impossibilitat, com un acròbata sobre el trapezi.”

Només cal observar les relectures de les esmentades peces de les bandes sonores per percebre els canvis, o la magistral Bibo no Aozora, una barreja d'emotivitat i contenció, de minimalisme i classicisme, plena de virtuts, de geni i d'estil, poesia d'un lirisme suau, música per als àngels. Sakamoto és un artista especial i Three, un nou pas endavant després de 35 anys de carrera.