Rituals d'un sastre de Granada

Manuel Martín Cuenca posa en escena, certament, un caníbal amb el seu nou film. El títol, doncs, no és cap metàfora, si bé el relat, de manera inevitable, s'obre a moltes metàfores possibles. Interpretat amb un rígid minimalisme gestual per Antonio de la Torre, que sembla una rèplica sòbria i antipàtica de José Sacristán, el sastre granadí Carlos que protagonitza el film és, doncs, un caníbal que, després d'assassinar-les, es menja dones joves que potser ha desitjat, malgrat que no sempre ha tingut temps de fer-ho abans que estiguin mortes, com és el cas de la primera víctima que, en la seqüència inicial, albira des d'una certa distància abans de provocar-li un accident mortal a la manera de l'assassí de carretera de Death proof, però sense la truculència festiva de Tarantino. No revelo res perquè la condició assassina del personatge s'anuncia amb la sinopsi argumental del film i es mostra d'entrada. Poc després també s'evidencia el seu canibalisme amb una escena ritual, que per això es repeteix, en la qual l'home es menja la carn humana filetejada bevent una copa de vi. En fi, el simbolisme és evident (el cos en aquest cas és literal i el vi és la sang) en relació amb el cristianisme que el caníbal, honorat per les forces vives locals en encarregar-li una rèplica del mantell de la Verge, no sembla assumir d'una manera religiosa sinó formant part de l'ordre social més conservador i excloent d'una petita ciutat. D'aquí, és per res que bona part de les seves víctimes siguin estrangeres i fins immigrants sense papers? O potser és una sobreinterpretació?

De fet, aquest monstre té una aparença impecable i, tot i que habita en un cert solipsisme, conviu sense problemes amb un entorn urbà gairebé invisible mentre executa les víctimes al bosc. El mecanisme de les seves accions, realitzades sense consciència moral, se suspèn, però, quan sembla enamorar-se d'una mena de doble (sí, el fantasma de Vértigo, de Hitchcock) d'una víctima anterior. En tot cas, realitzada amb notable voluntat d'estil amb més rigor formal que narratiu, Caníbal potser apunta moltes coses, però no sé si en dóna tantes com sembla. Convida, això sí, a afegir-les.