I no és un luxe

Kosice, capital europea de la cultura

Malgrat que la crisi es deixa sentir en tots els àmbits de la cultura a Europa, les diferents velocitats entre països situa cadascun d'ells en posicionaments difícilment comparables. Acabem d'assistir al Congrés de l'Associació Internacional de Crítics d'Art (AICA) a la ciutat de Kosice (Eslovàquia), la segona ciutat després de Bratislava. Un país on l'euro encara no ha entrat en el capitalisme tardà, ferotge i especulatiu en el qual estem submergits. Europa hi ha abocat diners i Kosice ha invertit en centres d'art, ha transformat unes antigues casernes en el Kulturpark i ha construït una nova Kunsthalle. La mirada esperançadora vers el futur d'aquella gent en la cultura s'acosta molt al debat il·lusionant que hi havia a Barcelona els anys vuitanta. Què se n'ha fet, d'aquella esperançadora dècada que mirava al futur de la cultura amb confiança?

El món global

Inevitablement, en un context com l'eslovac, un dels debats que encara cueja és l'encaix que l'Europa central ha de trobar en el món, no només a nivell econòmic, sinó també artístic i cultural, en un moment en què el món ha esdevingut global. Molts dels països de l'est d'Europa han obert centres d'art i museus impulsats pel desig d'imitar i de ser allò que ha estat la tradició d'occident en aquest àmbit. El resultat, però, ha estat el de continuar quedant a la perifèria de l'art o, millor dit, en el debat centre/perifèria, sense acabar-se d'integrar en un món global. Malgrat tot, la il·lusió, l'esperança i les ganes de treballar en l'art d'aquella gent és envejable i altament contrastant amb la depressió en què està sumit el món artístic del nostre país, després de tancar destacades galeries, alguns centres i espais d'art per decret, el baix nivell d'educació artística dels nostres escolars i el constant qüestionament de l'art contemporani, més propi d'un país sense tradició cultural que del nostre, al qual se li suposa que en té.

Els arxius de la crítica

Una de les mancances de l'àmbit de l'art contemporani al nostre país és la seva escassa patrimonialització, un dels errors endèmics que ja s'han comès anteriorment amb Picasso, Miró i Dalí, i ara amb els seus successors. Si l'obra d'art contemporani ha estat menystinguda, ja no parlem dels arxius dels crítics d'art. França, país que ha sabut treure un gran rendiment del patrimoni, fa uns anys que ha instituït els Archives de la Critique d'art, a Rennes, impulsats i dirigits per Jean-Marc Poinsot, i que disposen en els seus fons d'arxius tan importants com els de la Biennal de París i del crític Pierre Restany que, finalment, seran patrimonialitzats per l'INHA (Institut National d'Histoire de l'Art), una institució patrimonial i de recerca que al nostre país seria considerada un luxe. La revista Critique d'art dóna compte de l'actualitat internacional de la literatura crítica sobre l'art contemporani amb gran rigor, i es pot seguir en línia a http://critiquedart.revues.org. I no és un luxe.