Alquímia fotogràfica

J oan Vilatobà (1878-1954) estava convençut que la fotografia era un art, quan molt pocs ho creien. La seva trajectòria demostra el seu afany per convertir la tècnica fotogràfica en alguna cosa de transcendent i suprema. Mentre altres fotògrafs del seu temps es feien d'or explotant el nou mitjà fent retrats de família o intentant documentar el món, Vilatobà preferia el paper de l'alquimista. Si la pintura era aleshores l'art per excel·lència, per què la fotografia no podia estar a la mateixa altura? Per què un artista (en majúscula) no podia substituir els pinzells i les teles per una càmera fotogràfica i les plaques de vidre i per més inri viure del seu art? Vilatobà va demostrar que els gèneres pictòrics es podien expressar amb carbó i gelatinobromur de plata.

No és perquè sí que aquesta tendència d'alguns fotògrafs de finals del XIX i principis del XX per emular la pintura es digui pictorialisme. Vilatobà, nascut a Sabadell i vinculat fins a la seva mort a la ciutat vallesana, és un dels representants més importants d'aquest estil a Catalunya. Però precisament pel fet que la fotografia va trigar dècades a veure's com un art més, Vilatobà va restar en l'oblit, tot i que en el període entre el 1902 i el 1931 va exercir de fotògraf amb èxit, no va parar de guanyar premis i de fer exposicions. Però ja se sap com ha anat la recuperació patrimonial en aquest país. No va ser fins als anys vuitanta que la figura de Vilatobà es va començar a reivindicar. N'hi ha hagut poques exposicions monogràfiques, però obres clau en la seva trajectòria com En quin punt del cel et trobaré (1903-04), una estranya versió del mite de Susanna i els vells, s'han vist en mostres i publicat en llibres sobre pictorialisme o sobre els orígens de la fotografia catalana i espanyola.

Molta de l'obra inèdita de Vilatobà es troba en mans familiars. Amb aquest gruix d'originals, s'ha organitzat una exposició a la galeria A34 de Barcelona que fa justícia a l'art fotogràfic de Vilatobà. L'ha comissariat Josep Casamartina, reprenent un vell projecte d'exposició que no va poder realitzar fa uns anys. Amb el bon gust que caracteritzen els muntatges de l'A34, l'exposició repassa els gèneres preferits de Vilatobà: el nu, el paisatge, el retrat (com les gitanes alegres que tenen ben poc a veure amb les que pinta Nonell) i la recreació d'escenes pictòriques. És en aquestes escenes on Vilatobà mostra la seva faceta més enigmàtica. El fotògraf barrejava històries, diguem-ne, morals amb un erotisme gens soterrat. Els paisatges, amb els boscos sabadellencs de Can Feu (desapareguts als anys trenta), no estan gens exempts de misteri. “Hi ha en l'obra de Vilatobà un component simbolista, panteista, si vols”, diu Casamartina. S'exposen també una sèrie d'imatges, totalment inèdites, que Vilatobà emmarcava ell mateix d'una manera particular amb un vidre fi.

Com a fotògraf Vilatobà es va formar a la ciutat alemanya de Karlsruhe. Un retrat del que va ser el seu mestre alemany ho confirma en aquesta mostra. Quan va retornar a Catalunya, Vilatobà va tenir clar que volia viure de la fotografia artística. “Va ser el primer fotògraf artístic a Catalunya que no va ser un aficionat –explica Casamartina–. I va ser molt diferent dels fotògrafs que feien fotos molt maques de temes diferents. Se centrava en un tema i en feia variacions. Tot ho tenia planificat.” Maçó, espiritista i republicà, Vilatobà va deixar la fotografia quan les noves tècniques, més ràpides, es van imposar.