Magritte al planeta dels simis

Ne m'oublie pas es presenta com “una creació franconoruega que combina actors i titelles de mida humana, ambientació nòrdica i cants onírics”. La descripció és bastant exacta, però les paraules no delimiten prou bé el que planteja el creador francès Philippe Genty (1938) en aquest muntatge gairebé sense paraules (“El mico s'ha menjat la meva mà”
–diu obsessivament una de les actrius– [...], jo m'he menjat el mico i la meva mà”) estrenat a l'Estat espanyol dins de Temporada Alta, on Genty ja va presentar Boliloc, el 2008, i Voyageurs immobiles, el 2010.

De fet, aquesta és una revisió del clàssic de Genty, estrenat el 1992 al Théatre de la Ville de París. En aquesta nova versió, els protagonistes són nou joves actors i actrius formats a l'Escola de Teatre Gestual de Verdal (Noruega): uns intèrprets ideals per representar els somnis i els malsons de Genty, que com tots els grans creadors té un univers propi perfectament definit. El treball amb els titelles és impecable, fins al punt que hi ha moments que costa identificar qui és l'actor i qui és el seu titella, i estèticament l'espectacle està farcit d'imatges poètiques plenes de força, algunes divertides, d'altres inquietants, construïdes amb teatre gestual, dansa i música. S'intueix un fil argumental en aquest seguit d'escenes amb simis antropomorfs i homes i dones desequilibrats, però un cop has perdut el fil et sents lliure per imaginar uns personatges de Magritte al mig del planeta dels simis.