Funerals en blanc i negre

Sensibles pèrdues

L'any 2013 serà recordat per significatives pèrdues en l'àmbit de la fotografia. En poc temps, han desaparegut alguns dels seus noms més remarcables. S'avançà Humberto Rivas el 2009 i enguany han seguit Pere Formiguera, Jordi Gumí, Oriol Maspons i Toni Catany. Tots ells, amb diferències, però, van ser impulsors als anys vuitanta del certamen que més ha fet a Catalunya per la fotografia: la Primavera Fotogràfica, ara copiat a Madrid amb PhotoEspaña i reforçat per una empresa editorial com La Fàbrica. Els arguments per dir que ja s'ha arribat a una normalitat en aquest àmbit per esgrimir la justificació de la seva desaparició no es corresponen a la realitat del país ni al sentiment dels fotògrafs que han vist que el seu esforç de tants anys cau en un sac buit, mentre a Perpinyà certàmens petitets com Visa pour l'image han crescut fins al punt que ara és exportat a Barcelona.

Els llegats

A Catalunya sabem crear, impulsar, però no conservar ni patrimonialitzar. I així hem passat de l'alegria de la Primavera Fotogràfica als funerals dels seus més remarcables fundadors i fotògrafs. El valor que en vida suposava un actiu, amb l'energia aplicada a una lluita gremial i solidària en favor de la creació, s'ha transformat d'un dia per l'altre en diversos llegats sense un destí clar. A la vista de la poca consideració que les institucions mitjançant els museus públics han tingut envers la fotografia de tota una generació, no han faltat els intents de crear fundacions privades que en tinguessin cura. El recentment traspassat Toni Catany ho va intentar al seu poble d'origen, Llucmajor, i posà la seva casa i tot el seu prestigi com a actiu per aconseguir arrencar un gran projecte, que incloïa al mateix temps la casa d'un altre fotògraf, Tomàs Montserrat, i per al qual s'havien trobat els diners institucionals necessaris. La seva mort sobtada deixa un gran arxiu i llegat que hauria d'acabar allà on ell va posar tota la seva força i recursos.

Arqueologia i memòria

A l'obra fotogràfica de Toni Catany, hi trobem l'ull plaent i l' atracció pel sud que cercaven els orientalistes dels segle XIX. Com a bon illenc, sent la crida del sud de la Mediterrània, més ocre, més eixut, però més lluminós encara. De Formentera enllà, Tànger, Tunísia, el Caire i Turquia es converteixen en rastres de la civilització occidental, en memòria i substrat de la nostra cultura pel que fa al passat, i en testimoni de l'alteritat, pel que fa al present. Intencions d'aquesta mirada d'arqueòleg són el seu delit per fotografiar la tomba d'Anselm Turmeda i la de Jean Genet. Molt sensible als subsentits, com l'olor, el tacte i el gust, conreà una mirada proustiana i sinestèsica de la fotografia, manifesta en la bellesa dels cossos, les flors, el paisatge i la natura morta. En un retorn als orígens de la fotografia, esdevingué un mestre de la calotípia, en què recreà els seus temes predilectes. Massa bellesa per oblidar-la.