Gossos i Melendi, en una nit de contrastos

El festival Temporada Alta va programar dissabte passat a Girona, de manera gairebé simultània, dos concerts que, en principi, tenien poc a veure entre ells, al marge d'un petit sector del públic prou obert, musicalment parlant, per tenir Gossos i Melendi entre els seus referents musicals. Tot és possible. Evidentment, per a un sol cronista era impossible estar a tots dos concerts alhora, així que aquesta és una doble crònica incompleta per obligació. Gossos havia de començar el concert a les nou del vespre al Teatre Municipal i Melendi, mitja hora més tard al pavelló de Fontajau. Això ens havia de donar un cert marge, tenint en compte que en alguna visita anterior Melendi no havia estat gaire puntual. Tampoc va ser-ho dissabte.

Teatre Municipal, 21.05. Com a teloner inesperat de Gossos va aparèixer el també manresà Albert Palomar, la veu de Plouen, que només amb la guitarra acústica va conquerir el públic en menys de mitja hora amb un grapat de cançons per presentar el seu excel·lent segon disc en solitari, Cor de bou. Cap a dos quarts de deu van sortir els cinc Gossos a l'escenari, tots de negre, en un elegant i sobri concepte escenogràfic. Van obrir amb Corren, una aposta segura, i després van sonar vint cançons més, la meitat del recent Batecs. Després de concerts tan multitudinaris com el que van oferir a la Rambla de Figueres, dins de l'Acústica, a Girona els manresans es van haver de conformar amb un Municipal no ple del tot, però la seva professionalitat va superar la prova.

A Fontajau, Melendi i la seva banda –baix, bateria, teclats i... tres guitarristes!– van tocar en un pavelló força ple, amb un so no gaire nítid que empitjorava segons pujava per les grades. Era l'últim concert de la gira de Lágrimas desordenadas i va ser tota una festa, amb un Melendi molt xerraire i 25 cançons –des de Tu lista de enemigos fins a Billy el pistolero, passant per un tribut a Extremoduro– que van completar dues hores de concert. Uns seguidors molt entregats, sobretot elles –n'hi ha que van acampar la nit abans a la porta del pavelló–, van confirmar que l'èxit de Melendi, per La voz o pel que sigui, ara mateix no té fronteres.