Una conserva ben fresca i hongaresa

Doble proposta escènica de la companyia Hongaresa a la Sala Beckett, des d'aquesta setmana fins al 10 de novembre. Aquests dies, presenten Salón primavera, una peça escrita entre Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé fa un grapat d'anys però que no la van posar a escena fins l'any passat. Estarà en cartell fins al 3 de novembre. Per una altra banda, es tanca el cartell de la companyia Hongaresa amb Aquel aire infinito. També és una peça que remunten de la seva dramatúrgia. La van estrenar el 2002. Zarzoso i Lola López (actriu i directora que juntament amb els dos dramaturgs són el pinyol d'Hongaresa) aclareixen que hi ha molts projectes pendents amb textos nous però que, quan van rebre la invitació de tornar a la Sala Beckett, van pensar que seria convenient presentar aquests dos textos. Són producte de conserva però que es manté ben fresca: “És una comèdia càustica”, afirma López. És més actual que en el moment que es va escriure, “és una metàfora d'aquest país durant el segle XX i ara, al 2013, és molt convenient mirar-se en un mirall”. La peça imagina un espai que es va transformant durant tot el segle XX, esdevé una radiografia de la misèria de la societat, a partir d'unes personatges que creuen la narració i també d'altres, circumstancials, de cada quadre (des d'un saló de ball a un hospital o un manicomi). En aquest deliri (hi ha qui relaciona la boutade amb les escriptures de Jardiel Poncela o Mihura) hi transiten una mestressa que vol endossar l'edifici a l'Ajuntament perquè el consideri patrimoni, una clienta, un home que va a demanar feina i una cambrera anarquista. Tots estan clavats en aquest buit espai-temps. La que sembla que trepitja més de peus a terra és la cambrera. Però en realitat, acabarà recomanant que l'espai es converteixi en la seu de l'entitat La Veu de Bakunin, des d'on arrencar una revolució en defensa del proletariat. Aquests herois crepusculars tenen un to dels personatges que habitualment introdueix Cunillé en les seves peces més fosques (que recorden l'univers de Harold Pinter). Zarzoso admet que Salón primavera té alguna semblança amb El bordell, una altra peça càustica de Cunillé per retratar els estaments de poder de l'Estat espanyol, però a Salón primavera “la història és molt més fragmentària.” En tot cas, l'obra permet redescobrir la part més insòlita d'una Cunillé habitualment closa.

La companyia Hongaresa va néixer a la Sala Beckett, tot i que la seu sigui a València. Per a Zarzoso, és imprescindible mantenir la presència de la companyia a Barcelona. És una casualitat també que els dos textos es representin en castellà. L'Hongaresa defensa que les obres s'han de representar en la llengua en què es van escriure. En el cas de Salón Primavera, a més, la dificultat era major perquè amb la traducció es trencaven molts equívocs i jocs de paraules. López adverteix que, en aquesta posada en escena, s'han atrevit a canviar-li l'escena i introduir-hi un personatge aragonès, “és una traca final valenciana que no abandona la poètica de tota l'obra”. No en vol desvelar res més per no frustrar la sortida còmica final.

Zarzoso fa coincidir les funcions amb un taller sobre teatre i poesia. I és que la imatge poètica és un dels motors de la companyia Hongaresa. Per a Lola López, “la poesia és la medul·la, l'ADN de la companyia, però això no impedeix que hi pugui haver boutades, que puguin fer riure”. El títol Aquel aire infinito és un vers extret de Pedro Salinas. Poetes com César Vallejo o, sobretot darrerament, Paca Aguirre, han col·laborat en la creació de nous espectacles per a la companyia.