Sense cultura

D'ARA. I. D'AQUÍ

MONTSE FRISACH

L'elegància del surfista

Àlex de Fluvià exposa a la galeria Fidel Balaguer la seva pintura de superposicions i grafismes

En una de les pintures que Àlex de Fluvià (Barcelona, 1966) exposa aquests dies a la galeria Fidel Balaguer de Barcelona es pot llegir en el marge superior esquerre: “Still here” (“Encara aquí”). És tota una declaració de principis. La frase pot al·ludir a l'actitud resistent de l'artista cap a la pintura, una disciplina que va començar a exercir quan pintar no estava gens de moda, i que continua exercint amb tossudesa, sabent que ja no és un “artista emergent” ni tampoc “una vella glòria consagrada”. El paper més difícil de l'auca per a un pintor actual: el de romandre en la mitja carrera, que diuen els anglosaxons. Fluvià ha fet surf amb elegància sobre l'onada d'art neoconceptual i tecnològic que sobresurt des de fa anys a la superfície de la contemporaneïtat. Sense tenir-hi res en contra, ell prefereix continuar enfrontant-se a la tela en blanc, armat amb els seus pinzells, espàtules i tubs de pintura, i també amb fotografies i papers que enganxa a l'obra. El collage és una constant en la trajectòria d'Àlex de Fluvià, així com la preponderància del color i de les grafies (o, si ho preferiu, grafits) d'influència japonesa i àrab.

De Fluvià ha volgut donar a l'exposició un aire definitivament mediterrani, amb un títol gens casual en aquest sentit: Oracle. “Els grecs buscaven en l'oracle respostes als seus problemes. Però després feien el que els donava la gana. L'oracle és, doncs, una figura poètica per donar resposta als problemes d'avui en dia, i per denunciar de quina manera es fan servir les possibles respostes per part dels poders polítics i econòmics”, explica. I què li diu l'oracle a Àlex de Fluvià respecte al fet de pintar? “Enfrontar-se a la tela en blanc és omplir el buit d'una essència diferent, en un món massa ple”, assegura. En la pintura d'Àlex de Fluvià és tan important el que veiem a primera vista com les capes que s'amaguen a sota de la superfície i que no veiem. És un joc de superposicions que convida l'espectador a aturar-se i a observar amb deteniment, si vol, és clar. Si no també es pot gaudir del colorit i les formes que suren a la superfície.

La resiliència d'Àlex de Fluvià no només té a veure amb la seva ferma aposta per la pintura, sinó que és també personal. L'“still here” també es refereix a la recent experiència d'haver estat a prop de la mort per culpa d'una greu malaltia. Diu que el cop no sembla haver influenciat la seva obra pictòrica, però sí que l'ha fet més conscient del que passa fora seu, “ara sóc més activista”, afirma. “M'ha donat més mala llet respecte a tot el que està passant. La vida és molt més que tota aquesta merda que viuen alguns”, afirma contundent.

El músic
Àlex de Fluvià ha heretat el gen musical del seu avi Armand de Fluvià (que es deia com l'heraldista, oncle i pare adoptiu del pintor). L'artista també és músic i forma part del grup de jazz-fusió Acaricia'm el Morro.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.