Andreu Grau. entrevista
Novel·lista. lluís llort
“La novel·la és la història de la redempció d'un heroi”
Andreu Grau (Terrassa, 1973) és llicenciat en història i treballa de documentalista a la UAB. Debuta en novel·la amb una obra ben trenada en què, sense estalviar-se una certa càrrega autobiogràfica, ofereix un fresc social i generacional a través de la visió d'un personatge que vagareja pels carrers de la ciutat buscant el seu pare.
Sovint ens cal un objectiu per posar-nos a caminar i això ens permet descobrir coses de l'entorn i de nosaltres mateixos... L'objectiu de l'Arquímedes és trobar el seu pare.
Tot i que el protagonista és un noi d'encara no trenta anys, acumula molta nostàlgia a la motxilla vital...
La majoria de personatges amb qui es va creuant l'Arquímedes al llarg del periple urbà són solitaris... Realment som tan solitaris?
No m'he plantejat realment aquest tema al llibre. Els personatges amb què es va trobant l'Arquímedes Cadavall són part del seu procés, del seu viatge. Són aliats o enemics, poden ser proves que el facin més gran o bé que l'enfonsin.
Es va inspirar en alguna obra pel que fa al tema del recorregut físic que n'amaga un d'interior?
Doncs alguna cosa de Salinger i de Joyce m'ha inspirat... Però el que més m'ha influït per escriure la novel·la és el mite del viatge de l'heroi, un arquetip cultural que és a l'inconscient comú. Per altra banda, tot el que hem llegit ens influeix d'alguna manera, i els meus autors fetitxe són Raymond Carver, Philip Roth i també Gabriel Ferrater.
Els personatges, i la càrrega simbòlica que aporten, els va decidir un a un i prèviament? O va deixar que apareguessin segons demanava (o ‘manava') la narració?
Els personatges principals com ara l'Arquímedes, en Germà Benet, la Piqui i, per descomptat, el pare són personatges molt treballats prèviament. La Piqui, per exemple, prové d'un relat que vaig escriure fa alguns anys. La resta tenen orígens diversos. El Bou Santamaria està inspirat en el Buck Mulligan de l'Ulisses de Joyce. I la Mundi és l'encarnació de la Miramunda, una bruixa terrassenca del segle XVII.
Fa un retrat punyent i versemblant del món dels funcionaris municipals. El coneix o s'ha documentat?
Conec una mica la funció pública i a vegades s'hi donen situacions absolutament esperpèntiques com la que es relata al llibre. Però no es tracta d'una crítica a res en concret, sinó d'una situació una mica surrealista i còmica que empeny el personatge a fer un pas important.
Els guionistes, en especial els de sèries de televisió actuals, són els nous escriptors, la nova narrativa? Enterraran la novel·la?
Des de fa uns anys les sèries han aportat aire fresc al món de la ficció. Alguns aspectes de la literatura, en comparació, semblen molt canònics, molt cosificats, no sembla que s'hi respiri la mateixa llibertat que a les sèries. Ara bé, les sèries tenen la servitud de les audiències, que no és poc. Tanmateix, són mitjans diferents; la televisió parteix d'una experiència molt més directa que els llibres, amb la televisió som espectadors, som passius. La literatura, en canvi, parteix de l'evocació, que és una manera més subtil d'arribar a les persones i que exigeix una mica més a qui hi vol entrar. Per això la novel·la no desapareixerà, té una forma que no és comparable a cap d'altra.
Si hagués de convèncer un lector, què li diria?