Desconstruint la icona

“Molt estimat amic Raimon, ahir vostè va armar-me un gran cacau: em vaig pensar que acabaríem a la Laietana. Per un moment, em vaig pensar també que m'havia convertit en El Cordobés... [A Ramon Pelegero, 16 de febrer del 1968]” Aquesta carta i moltes altres són alguns dels documents que aplega l'exposició Espriu, he mirat aquesta terra, que es podrà veure des de demà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 24 de febrer del 2014. Amb lletra de formiga tot i ser majúscula, les cartes reflecteixen una personalitat complexa i reservada que queda retratada per tots costats en aquesta mostra, que acosta la figura del poeta, dramaturg i novel·lista català de manera “didàctica, entenedora i propera”. Així ho explica el comissari Julià Guillamon, que ha treballat sobre un guió establert per Xavier Bru de Sala, comissari de l'Any Espriu, que durant tot el 2013 commemora el centenari del seu naixement.

Altres curiositats que es poden veure en aquesta exposició, que relliga la vida personal amb la seva obra –“En Espriu, i això no és gaire habitual, el jo literari i el jo personal s'identifiquen cent per cent”, opina Bru de Sala–, són els dibuixos satírics del pare de l'escriptor, que era notari, “font d'inspiració” d'Espriu –això justifica “el to aninotat de la seva literatura”– i les fotografies d'època d'alguns veïns d'Arenys de Mar que van donar lloc a uns personatges ficticis en la seva Sinera imaginària, com ara Eleuteri. També veiem l'escriptor de petit, en una pel·lícula domèstica en blanc i negre al pati de casa seva a Arenys, amb el cap rapat i vestit de mariner, intentant mossegar una orella al seu germà. “Es nota que venia d'una família acomodada perquè l'any 1922 van poder fer una pel·lícula familiar... Espriu és el més mogut de tots.” En aquest film, el futur poeta esbossa un somriure entremaliat que, segons el biògraf Agustí Pons, només tornarà a lluir un cop en públic: en l'entrevista que, molts anys més tard, li
va fer Josep Maria Espinàs a la televisió.

Ràpidament, l'exposició entra en matèria i es poden veure, passant pels seus anys d'universitat a Barcelona, les primeres publicacions, que, ves per on, no van ser gaire ben rebudes, tal com testimonien un recull de crítiques. “Va fer una entrada de cavall sicilià en la literatura catalana, però no va ser ben rebut pel model de llengua, la qual cosa reflecteix una situació paradoxal, tenint en compte que després es va convertir en el poeta nacional.”

Pel que fa a la part més política, que correspon al final de la Guerra Civil, el comissari assenyala que va suposar un daltabaix a diversos nivells: “Va morir el pare de família i Espriu es va haver de posar a treballar, molts professors universitaris es van haver d'exiliar i van prohibir la llengua.”

En una vitrina de paret es pot contemplar la primera edició de Primera història d'Esther, datada el 1948. “Se'n feien tan pocs que la portada es pintava a mà.” Un altre pilar: La pell de brau, del 1959, amb el corresponent informe de la censura del Ministeri d'Informació i Turisme espanyol, que no va detectar la càrrega política del llibre, que es va convertir així “en un símbol de la resistència antifranquista”. La Caputxinada del 1966 que Espriu va presidir queda recollida també a través d'un vídeo “a l'estil de Godard”.

L'exposició traça, d'altra banda, l'amistat del poeta amb Raimon, que ha musicat poemes seus com ara el que dóna títol a l'exposició, i tracta de l'entronització d'Espriu com a “icona pública” als anys setanta, un home que “fica la punxa a tot arreu”.

Més endavant, la mostra s'endinsa, entre altres aspectes, en les versions teatrals que va fer de les obres d'Espriu l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual i que tant van servir per popularitzar el seu treball. Les representacions es feien seguint la inspiració brechtiana que arribava mitjançant Ricard Salvat, que havia estudiat a Alemanya.

L'exposició, considerada el plat fort de l'Any Espriu, no oblida analitzar com la posteritat ha fixat la figura d'Espriu, convertit en un mite i en el “poeta nacional”. En el seu decàleg, reproduït a la paret, es veu com tenia per norma no concedir entrevistes, no deixar-se retratar ni ajudar ningú. És l'Espriu protegit rere la cuirassa de les seves enormes ulleres de pasta negres i amb cara de pocs amics dels últims anys. Va morir el 1985.

La part més creativa de l'itinerari arriba amb l'apartat El laberint grotesc, en què es recreen personatges d'Espriu. I, per acabar, un vídeo d'animació reprodueix el conte Els subalterns, d'Ariadna al laberint grotesc (1935). “Així, senyor director, ara tampoc no cobrarem?”, pregunta un treballador. “Quan siguem independents...”, respon el prohom, que dóna les culpes a l'Estat de la complicada situació. “Aquest és un dels aspectes que més m'han sorprès: la modernitat d'alguns dels contes d'Espriu, ja que tracten de la corrupció, la independència i de gent que no paga”, conclou Guillamon.