La societat en els poemes dels anys 50

Com si es fes extensiu el “coneix-te a tu mateix”, la màxima clàssica ressona en els versos de Martí i Pol des dels inicis de la seva poesia. El principi de la saviesa es repeteix constantment i el poeta s'hi posa com a exemple, i de la mirada a l'interior, del silenci i de la solitud en fa condicions sense les quals no es pot arribar al coneixement. I convida els lectors a buscar-lo amb ell. Al començament, Martí i Pol va passar molts anys creant la manera apropiada per poder construir els seus versos, els models els tenia, però calia exercitar-se i trobar el llenguatge adient per comunicar-se com a poeta.

Després dels anys de les provatures poètiques, ja el 1951, el poeta de Roda es qüestiona la divinitat, mantenint sempre el dubte que s'acostaria més a la negació de l'existència d'aquesta que no pas a la creença. La divinitat hi apareix només com un recurs estètic provinent de les literatures contemporànies, l'essència dels poemes martipolians –amb Déu o sense ell– recauen sempre en la humanitat. Els poemes s'interroguen sobre qui és l'home i quin el sentit de la seva existència i es planteja el futur de la no-existència, la por davant de la mort i el no-res, i l'angoixa existencial que comporta.

Paral·lelament, Martí i Pol reflexiona i pren consciència de l'alta missió que els ha estat conferida als poetes: mitjançant els versos podrien aconseguir que la humanitat arribés a plantejar-se quina és la seva condició i quina és la seva missió al món i, mentre els dubtes existencials es van diluint, la transcendència va abandonant la seva verticalitat per transformar-se en horitzontalitat; és a dir, la humanitat no cal que miri sempre al cel, ha de posar els ulls en els seus semblants que són els destinataris i transmissors de l'amor.

El 1956, quan la divinitat va acabant d'allunyar-se, l'estètica del poemes de Martí i Pol es distancia dels plantejaments existencialistes per acostar-se als realistes. No són preguntes directes les que formularà el poeta –ni als lectors ni a cap divinitat– sinó que mitjançant plasmacions de la vida quotidiana s'establirà la pregunta de si en realitat és aquest el món en què es vol viure. La poètica martipoliana, la seva estètica, canvia, però no varia l'essència del seu missatge. Les dicotomies de la veu i el gest; de la quietud i la inquietud ja no es repeteixen en aquests versos si no és en l'essència dels poemes, perquè Martí i Pol encara sap que la seva veu continua sent tan transcendent com en els anys anteriors.

Tota la poesia de Martí i Pol, de fet, es planteja com un llarg aprenentatge, com una constant reflexió de recerca d'un mateix, una introspecció de la qual qui se sent directament interpel·lat és la humanitat.