Cercador de records

Quan David Douglas Duncan va conèixer Picasso el febrer del 1956, el fotògraf ja havia sobreviscut a moltes batalles durant la Segona Guerra Mundial i la guerra de Corea, com a soldat i com a fotoperiodista de guerra. Per a un que ha vist la mort de prop milers de vegades, sembla que això de presentar-se a casa de Picasso per les bones i sense gairebé avisar sigui bufar i fer ampolles. Molts ho van intentar i se n'anaven amb la cua entre cames, però Douglas Duncan, conduint el seu cotxe anant des de Roma (on residia aleshores) al Marroc, va decidir passar per la mansió de La Californie, a Canes, com qui no vol la cosa.

Els records de David Douglas Duncan, que ara ja té 97 anys, són tan clars com si fossin d'ahir mateix: “Vaig arribar al vespre i vaig aconseguir el telèfon de la casa. Vaig trucar i s'hi va posar la mateixa Jacqueline. Li vaig començar a parlar amb el meu mal castellà, però Jacqueline em va dir que li podia parlar en anglès, un idioma que ella parlava molt bé. Em va dir: ‘Vingui immediatament.' I així ho vaig fer. Em va rebre ella. Era menudeta i anava tota vestida de negre. La casa era impressionant, del segle XIX.” La gosadia del fotoperiodista va tenir els seus fruits perquè la primera trobada amb el pintor va ser a la cambra de bany: “Picasso era a la banyera i em va rebre en pilotes. Em va dir: ‹Hola, sóc en Picasso›”. Douglas Duncan va fotografiar el moment i molts altres d'aquell primer dia a casa dels Picasso. Són unes imatges que encapçalen l'exposició del fotògraf que es pot veure aquests dies al Museu Picasso de Barcelona. Es tracta d'un conjunt d'una seixantena de fotos, de les 163 que el fotògraf nord-americà ha donat al museu. Un lot excepcional per la gran qualitat de les fotos, d'un blanc i negre excepcional. Una bella explosió de fotografia analògica.

Les imatges que formen part de la donació són testimonis de la creativitat picassiana entre els anys 1956 i 1962, però sobretot de la vida quotidiana del pintor. Es nota en les imatges la complicitat que es va establir entre Picasso i Douglas Duncan. Com aconseguir sinó que Picasso balli davant de la càmera, en una sèrie de fotos que han esdevingut absolutament icòniques? O que Picasso es deixi fotografiar jugant amb els seus fills petits, Claude i Paloma?

El fotògraf es mou per l'exposició lentament, com volent assaborir de nou un plat que li és familiar. Es queda mirant les imatges, silenciós. “Busco... records”, assegura. Se sent satisfet de totes les fotografies que va fer a can Picasso. Només lamenta no haver fotografiat el procés de producció de la sèrie de Las Meninas, que el pintor va donar (també) a Barcelona i que penja ben a prop de la seva exposició. A una part de les fotos hi apareix un gos negre petit, que el mateix Douglas Duncan va regalar a Picasso. “Aquest gos, que era el més intel·ligent del món (al contrari del dàlmata que hi havia a la casa que era el més idiota del món), és el que Picasso va pintar a Las Meninas”, recorda.

Douglas Duncan se sap privilegiat perquè recorda que quan era adolescent a Kansas City, d'on és originari, no havia anat a més que a cent milles de la ciutat. Vull defugir el tòpic que Douglas Duncan ha estat un testimoni del segle XX però m'és impossible perquè el cert és que ho ha estat. El millor és seguir el seu consell: “Sempre que siguis pacient, podràs assaborir la vida.”