novel·la
X. Cortadellas
Fes-me creure que m'estimes com un ingenu
No és estrany que, en una de les moltes entrevistes que es poden trobar a la xarxa, Joël Dicker reivindiqui la prosa clara, eficaç i directa de Roald Dahl. La veritat sobre el cas Harry Quebert és sobretot això: frases senzilles i curtes, personatges planers i escandalosament ingenus, sentiments intensos i a flor de pell, superficials com un nenúfar, situacions i relacions impactants, poques descripcions i sempre ràpides, converses inversemblantment explícites, narrades amb la mateixa eficàcia i vehemència que a qualsevol serial d'èxit. Tot molt ben fet. Perquè Dicker sap escriure, perquè coneix l'ofici i perquè treballa detalladament l'estructura de la novel·la i perquè vol que tot quadri com una bona mare amb el seu fill. La de Marcus Goldman, per exemple… Quasi fins a l'extenuació del lector.
I, no obstant, La veritat sobre el cas Harry Quebert és també un thriller trepidant i amè, sobre dos escriptors d'edats diferents, atrapats en problemes també diferents. El més jove, en el terror d'escriure la seva segona novel·la, després d'una primera que ha tingut un èxit inesperat, com el que hem somiat tots. El més gran, en la sospita d'haver assassinat una noia de 15 anys “amb qui va mantenir una relació amorosa quan en tenia 34”. Com que té el talent, la formació i les habilitats convenients, fa l'efecte que Dicker hauria pogut escriure una novel·la amb tant d'èxit i profunditat com Lolita, de Nabokov. Però, en aquesta primera part, som en el món dels bons: Aurora, la població on va arribar Harry Quebert fa 30 anys, és, encara avui, “una Amèrica dins d'Amèrica on la gent no tanca la porta amb clau”, sembla que la clientela dels Clark's, “l'històric snack-bar de la ciutat”, tingui la mateixa malícia que una hamburguesa amb massa mostassa.
És un xic sorprenent, això sí, que, amb les seves investigacions, Marcus Goldman, l'escriptor jove, passi la mà per la cara a la policia de mig Amèrica. També sorprèn que tingui amb la seva mare la mateixa relació que hi té qualsevol fill o filla abans que l'adolescència no l'hagi espavilat. I, sorprèn també encara, el bon jan d'Erne Pinkas, bibliotecari a hores lliures, tan ben predisposat a ajudar sempre que, més que un personatge, sembla un àngel.
Ningú no el va descobrir
La població semblava ben predisposada a fascinar-se per qualsevol espavilat que s'hi instal·lés. Com Harry Quebert, que va arribar de Nova York i que es va complaure a deixar que la gran majoria dels habitants pensés que era un escriptor d'èxit i una mena de solter d'or. Ningú no el va descobrir, llevat de Pinkas. I ben mirat també va ser el cas de David Kellergan, que va arribar a Aurora amb Nola, la seva única filla, uns anys abans que Harry, perquè “la parròquia de St. James, que aleshores tenia una afluència considerable, va contractar el pare com a pastor”. Ningú va voler informar-se'n, del que els havia passat a Atlanta el 1969. Ni tan sols després de l'assassinat de Nola. I tampoc quan descobreixen el seu cadàver al jardí de Harry. I tot ben envernissat amb els consells literaris que Quebert va donant a Goldman. La pàtina intel·lectual. Sí, potser ja ho sabíem, però ens agrada que ens ho confirmin de tant en tant: és quan hi ha una relació amorosa ben happy, però dramàticament estroncada, quan els llibres es reediten. D'aquí l'èxit de L'origen del mal, el llibre que va catapultar Quebert. I d'aquí que La veritat sobre el cas Harry Quebert agradi.
Però a la segona i, sobretot, a la tercera part, hi ha un gir sorprenent, tan ben travat, com difícil de creure. Ai aquests policies! Durant 30 anys, sorprenentment, ningú no havia sospitat de Harry. Marcus va descobrint que molta més gent que la que semblava coneixia la seva relació amb Nola. I, també sorprenentment, tots ells ho han mantingut en secret. Aparentment per diferents motius: en essència i generalitzant, perquè quasi tots són també culpables.
Dicker ha allargat massa i ha complicat fins a la inversemblança una novel·la que al començament atrapava. Com l'artesà que poleix i rebaixa meticulosament unes peces per tal d'ajustar-les fins que arriba a un punt que es baden i que la carcassa fa figa i tot l'esforç se'n va a can carai. Doncs això. Cal saber aturar-se a temps. La vida és també un trencaclosques amb peces que no encaixen.