Tendra monstruositat

Antoni Vives Fierro entra al seu estudi cada dia, tots els dies de l'any, Nadal inclòs, amb la barreja explosiva de sentiments que només els pintors, els bons pintors, comparteixen: angoixa per enfrontar-se a la tela blanca o a aquell treball inacabat que tant es resisteix i il·lusió per absorbir-se del misteri de la creació pictòrica. Vives Fierro és un pintor amb una trajectòria de 50 anys, però cada dia, tots els dies de l'any, se segueix posant a prova per arribar a traduir el que veu i el que sent. Com aquell Monet vellet que ja ho havia demostrat tot però mantenia els dubtes i les insatisfaccions del primer dia, Vives Fierro també se segueix matant treballant, i té la mateixa sensació que el mestre, que com més gran es fa més s'adona que ha de pencar molt per reproduir el que busca.

Vives Fierro ha treballat com un foll al llarg d'aquestes cinc dècades. Els inicis van ser molt durs, París li va confirmar la seva vocació i a Barcelona es va acabar consagrant com a pintor urbà. Ha pintat Barcelona, i tantes altres ciutats, amb el cor, perquè se l'estima amb bogeria, i el seu llegat són un conjunt immens de quadres que a tots ens ajuden a entendre-la, i també a estimar-la, molt millor. Virtuós del collage, Vives Fierro s'ha marcat un nou repte els darrers temps, lluny d'aquesta pintura urbana tan apreciada i col·leccionada. Un nou repte amb un nou ímpetu experimental. Són uns ninots, uns Ninhos en diu ell ara en l'exposició que presenta a la galeria El Quatre de Barcelona (fins al 3 de desembre), que protagonitzen unes teles en les quals l'artista ens explica històries vitals, plenes de color i d'energia, però amarades de nostàlgia, ratllant la melangia. Furguen en la nostra infantesa, en records que ens persegueixen fins a la fi dels temps, però amb un sentit de l'humor, més i tot del sarcasme, que ens evadeix d'una realitat incerta.

Les nines i els ninots d'aquesta nova aventura artística d'Antoni Vives Fierro desafien la seva pròpia monstruositat –no tenen nas, els seus cossos estan desproporcionats, els seus gestos i postures són estrambòtics, molt sovint ridículs...– amb una tendresa sublim. Viuen en el terreny de la fantasia però tenen una connexió directa amb el nostre món, amb la nostra història, amb la nostra quotidianitat, amb les nostres virtuts i els nostres defectes... Ens desconcerten però al mateix temps ens desperten compassió. Són unes joguines entremaliades, per res infantils sinó d'una ingenuïtat maliciosa, grotesques i al mateix temps entranyables. Ben segur que aquest nou projecte artístic sorprendrà els incondicionals seguidors d'Antoni Vives Fierro, més preocupat ara pel ser humà que pel paisatge. Lògic en els temps que corren.