Cap a una ciutat dels museus?

Mentre s'espera conèixer les darreres voluntats de Maria Teresa Bermejo, que va morir el 20 d'octubre passat als 94 anys, a l'Ajuntament de Girona es reuneix cada setmana la comissió creada per debatre la conveniència de l'adquisició de la col·lecció d'art que havia format amb el seu marit, Rafael Santos Torroella (1914-2002), amb més d'un miler d'obres dels pintors catalans més destacats del segle XX i també amb obra d'avantguardes del primer terç del segle, com ara Francis Picabia, Juan Gris, Maruja Mallo o dibuixos de Federico García Lorca. La proposta que hi havia era de 3,9 milions d'euros, per sota del preu de mercat, però, en no haver-hi una majoria política suficient, la compra es va ajornar. Caldrà esperar les disposicions testamentàries d'aquesta dona de caràcter que no va voler dispersar la col·lecció, ni tampoc el fons bibliogràfic i l'arxiu que cedia, sempre que se'n mantingués la unitat.

Al mateix temps, es debat el model museístic de la ciutat que hores d'ara té el Museu d'Història, el Museu dels Jueus, el Museu del Cinema, la Casa Masó, el Museu d'Art, el Museu d'Arqueologia, el Museu de la Catedral,... Però cap de dedicat a l'art contemporani.

Fins ara, s'han celebrat tres trobades presidides per l'alcalde Carles Puigdemont amb regidors dels partits representats a l'Ajuntament i els tècnics de cultura de la casa. En cada sessió, que s'allarguen unes dues hores, hi ha hagut convidats diferents. Primer, van ser el taxador Artur Ramon i el periodista Josep Playà; ambdós van destacar la importància de la col·lecció i avalaven que s'adquirís. En la segona reunió, ja a porta oberta, van intervenir l'historiador d'art Jaume Vidal Oliveras i la historiadora i exregidora Maria Lluïsa Faxedas. Es tractava de valorar la importància de l'arxiu i la biblioteca del fons Santos, amb més de trenta mil registres, que Bermejo cedia sense cost. Aquesta constatació va causar sorpresa entre els regidors de l'oposició. Pia Bosch (PSC), Joan Olóriz (ICV) i Jordi Navarro (CUP) van manifestar que en cap moment se'ls havia aclarit aquest extrem. En tot cas, la pregunta més correcta seria: voldrien l'Ajuntament i l'Arxiu Municipal de Girona la cessió del fons bibliogràfic i hemerogràfic sense la col·lecció art?

Per Jaume Vidal, “el fons Santos té interès i sentit com a conjunt”. Per la seva part, Faxedas considera que no necessàriament l'ha de comprar una institució local i que toca més a la Generalitat i conclou que “el que no té sentit és que es perdi”.

En la darrera sessió han participat els artistes Enric Ansesa i Manel Bayo i el crític Eudald Camps, que en conjunt tenen clar que és una oportunitat i no són contraris a la compra (amb el suport d'altres institucions), però els preocupa que no afecti els recursos que es destinen a un sector avui molt migrat. Valoren si el fons Santos Torroella podria contribuir a dinamitzar l'art contemporani a Girona, ciutat que “viu d'esquena als seus museus”, segons Eudald Camps. Per Ansesa, el més preocupant és que Girona ha quedat desproveïda de mercat d'art, amb una sola galeria comercial. Olóriz obre una altra via en destacar que aquesta col·lecció “ha despertat un gran entusiasme en determinats sectors”, referint-se al turístic.

El debat va derivar sobre una de les preguntes més antigues de la creació: què va ser primer l'ou o la gallina. Dit amb altres paraules, què s'ha de fer primer: adequar un espai per esdevenir museu d'art contemporani o aconseguir el fons Santos Torroella i ja es buscaran els recursos. La posició de l'alcalde i dels tècnics municipals és tancar l'operació i anar elaborant el projecte museístic de la ciutat. L'arxiver Joan Boadas va posar com a exemple les adquisicions del fons Tomàs Mallol, que va esdevenir el Museu del Cinema, i l'acord amb Narcís-Jordi Aragó per la Casa Masó. El director d'aquest equipament, Jordi Falgàs, creu que un museu només es podrà fer si té obres, noms i artistes potents com els que li pot proporcionar la col·lecció Santos Torroella.