Una societat estigmatitzada

Heli, d'Amat Escalante, pot ser fàcilment recordada per la crueltat que envolta l'escena de tortura que hi ha en la seva part central i en què uns policies torturen un jove que s'ha endut una part d'un paquet de droga comissat. L'escena mostra com les forces del poder actuen de manera maligna i com no hi ha un espai que separi la llei de la delinqüència. De totes maneres, el tema de la dissolució de fronteres morals no és res més que l'argument clau d'una pel·lícula que pot escandalitzar per algunes escenes, però que en el fons el que fa és mostrar-nos un detall cruel i nihilista d'una societat estigmatitzada que no troba sortides.

Si aquesta setmana Jordi Cadena instal·la a La por, el mal al cor de la vida familiar, Amat Escalante ens mostra com la qüestió del mal és essencial per entendre una societat com la mexicana, en què la vida ha deixat de tenir cap valor, on la joventut viu sense esperança de futur i en què la corrupció social i política no fan res més que estendre la desconfiança absoluta sobre tot valor positiu que ens ajudi a creure en la bondat o en qualsevol utopia possible. Heli sorgeix com un retrat cru d'un món. Amat Escalante és un cineasta que ha rodat tres llargmetratges marcats per la presència de la violència i per un desig de retratar el cor d'una societat malalta. En les primeres pel·lícules va situar-se al costat del corrent encapçalat per Carlos Reygadas destinat a introduir nous models estilístics dins el cinema mexicà. Heli pot semblar una pel·lícula sense gaires clarobscurs i un pèl retòrica en alguns aspectes de la seva posada en escena, però també és cert que des dels primers moments no fa res més que alterar-nos i remoure les consciències en aprofundir en la decadència de determinades societats.