El Macba i l'art català

Una de les crítiques que ha rebut el Macba al llarg de tot el seu recorregut ha estat la manca d'especial atenció als artistes catalans. Fins ara s'han celebrat, entre altres, exposicions de Perejaume, Zush –que va esdevenir Evru en la mostra que li va dedicar el museu el 2001–, Ignasi Aballí i Carlos Pazos.

Però atesa la complexa situació del panorama artístic català –molta creativitat i talent, però nul·la presència a l'estranger, i mínima incidència en un mercat col·leccionista petit i a la baixa– una gran exposició puntual d'un artista català no activa el sector. Ni tan sols el beneficiat treu tot el rendiment que es podria esperar d'aquesta situació favorable, perquè el que Catalunya necessita és eixamplar els territoris artístics.

Ens hem sentit massa cofois amb un sol gran artista mentre la majoria es morien de gana: una enquesta del Conca feta pública la setmana passada deia que un 25 per cent dels artistes no superen anualment en ingressos generats pel seu art els 6.000 euros, és a dir, el llindar de la pobresa.

No només hem estat esclaus del monoteisme artístic, sinó també del monocorrent creatiu, és a dir, si tocava abstracció, la condemna a la figuració estava garantida.

El segle XXI no va en aquesta direcció. L'art s'expressa sota la influència de molts referents: tecnològics, d'altres mitjans, del mateix art, de l'actualitat política, de la història. I pren forma amb suports diferents. Aquesta expressió artística que continua generant-se a Catalunya –i els precedents immediats que han possibilitat una continuïtat en la creació contemporània catalana– hauria de trobar un encaix al Macba. Les circumstàncies actuals poden facilitar aquesta direcció. De manera imminent, el FAD ha d'abandonar el Convent dels Àngels, que passarà a estar gestionat pel Macba, i la plaça dels Àngels esdevindrà, segons el desig del director del museu Bertomeu Marí, “el centre del Macba”.

Amb la possibilitat que el Convent dels Àngels sigui un espai més flexible que permeti un horari més ampli, la nova incorporació podria esdevenir un marc de referència per a la creació contemporània catalana.

No només cal centrar-se en un autor concret, es podrien visualitzar corrents més recents o fins i tot actuals com ara la jove pintura nascuda en el segle XXI. El deute històric de l'art català, que periòdicament ha de col·locar al seu lloc els referents oblidats, no ha d'impedir fer balanç dels fenòmens més immediats.

Es podrien organitzar diàlegs entre dos artistes visuals, o entre generacions diferents, prenent com a referència el que està passant a la música catalana, que permet que els autors històrics es revitalitzin amb joves i els de darrera fornada donin consistència al seu esclat més espontani.

Tampoc cal ignorar els galeristes, que podrien presentar propostes al Macba. I no com ara que semblen viure d'esquena l'un de l'altre. L'art d'avui ha de ser un circuit i no una urbanització amb parcel·les separades per grans murs. La voluntat de treballar amb diferents comissaris facilitaria una opció oberta amb perspectives plurals. La nova etapa del Macba pot ser ben profitosa. Si situem la història de l'art al Museu d'Art de Catalunya, el present més emergent pot tenir un referent i un suport que permeti fer que l'art català actual s'ubiqui en un lloc destacat.