La part més ambigua de la vida

Romina Paula va ser una de les sensacions el 2011 en el Temporada Alta. Encara se la recorda. Enguany, ha retornat amb la seva companyia amb un nou text amb el qual, potser sense pretendre-ho, ha volgut fer un pas més. És lloable l'ambició però no sembla que, vist el resultat, hagi aconseguit fer un pas prou ferm. Fauna busca explotar al màxim el joc de girs dels personatges i confondre l'espectador entre l'actor i el personatge en una peça que, precisament, busca la metateatralitat: una actriu i un director fan un treball de recerca amb els fills d'una poetessa dels anys vint. L'objectiu és aconseguir material que inspiri una pel·lícula sobre Fauna. Els fills projecten prou els gens primaris i alhora d'alta densitat cultural de la seva mare (que es vestia d'home per poder participar en els cercles poètics del moment). Són a la part més bèstia de la vida. Paula ho contraposa amb la pretesa intel·lectualitat dels artistes de la pantalla gran. El resultat és un espectacle que es perd en la part més ambigua de la vida.

L'espai de Fauna és net, fred. Res de menjadors carregats, sofàs tronats i portes per fer mutis. És d'un format notable que planteja teatre d'aforament mitjà. En la representació d'El Canal de divendres, es comprovava com, en aquesta distància, el treball de teatre de veritat (que tant se celebra dels actors argentins) quedava difuminat. Hi havia dificultat en el so (en part perquè els llistons de fusta retronaven) i dels intèrprets sovint quedava marcat el perfil més caricaturesc. Probablement, el mateix text en un espai més tancat respiraria molt millor. De totes maneres, el viatge sembla prou desconcertant i només indica unes soledats amagades en refugis ficticis.