música
Fusió de guitarra i violí
Dels onze concerts del festival de música de Cambrils, n'hi ha quatre de clàssica, dos de jazz, dos d'infantils, un de familiar, un d'espectacle –Los Vivancos– i el que comentem avui: de fusió de gèneres musicals. Atendre diversos camps i un públic canviant avala una bona mostra amb segell de qualitat.
El recital va començar amb uns accents emotivíssims del guitarrista José Luis Monton, glossant i acaronant uns compassos de la cèlebre Chacona de Bach, i sense parar –malgrat que en un moment determinat el públic va creure que finalitzava la primera peça anunciada i va aplaudir– van desgranar un conjunt d'improvisacions amb la violinista Olvido Lanza fins que, aturant-se, van anunciar que no seguirien pas l'ordre del concert i van emprendre una adaptació de la Suite n.4 per a llaüt també de Johann Sebastian Bach. Amb un virtuosisme indiscutible, la parella de músics va optar per donar vida i comunicabilitat a tot el que tocaven. Era un recital del qual no podies sostreure't i que et feia seguir fil per randa el discurs musicals. Monton és un bon músic, les seves adaptacions ho demostren i, en guitarra, és un virtuós amb aquesta qualitat, que no sovinteja, de facilitat i soltesa. I dóna sentit a cada nota, que li surt de dins. Amb una memorable cançó popular de l'Azerbaitjan, en què va cedir protagonisme a la violinista, van donar un bis exquisit amb l'adaptació de la cançó popular Los cuatro muleros, en què uns meravellosos acords secs de la guitarra responien a una melodia sensualíssima del violí i entroncava amb aquest pòsit comú de la cançó popular. «Hi ha tot el Mediterrani dins», deia Monton.
Mereix un capítol a part la violinista Olvido Lanza, pròdiga en aparicions i col·laboracions, però infreqüent en recitals d'indubtable protagonisme. De molt jove va formar part d'un esperançador trio, el Novalis, que va morir per manca de continuïtat o d'oportunitats, que uns anys més tard sí que ha possibilitat el país. Després va ser concertino de nombroses agrupacions de cambra i ha protagonitzat moments memorables en la memòria d'aquest comentarista, com la seva intervenció en el funeral del seu mestre Xavier Turull, o la primera vegada que va reprendre l'instrument després d'uns mesos de no tocar-lo pel naixement de la seva filla i en presència del també desaparegut mestre seu Vartan Manooghian.
Carles Santos va fer a Olvido un homenatge en forma d'espectacle Figasantos fagotrop, fent-la baixar dels cels, com un nou Araceli, envoltada d'encens i tocant el violí. Un violí que, per l'energia d'Olvido, sobrevivia a un atac de trombons. Després d'aquella exaltació vaig comprendre que, si les circumstàncies no hi obliguen, Olvido, en condicions, si la voluntat acompanya d'arribar on vulgui, emprendria un nou camí. El que fa que l'artista sigui lliure i que només toqui el què i quan li ve de gust. Escoltar Olvido és apostar per la manifestació-veritat. I per qualificar la seva actuació d'ahir, les paraules ho posen fàcil: inoblidable.
