música
francesc espiga
Antònia Font baixen de l'escenari Discografia principal
Amb 17 anys de carrera a l'esquena, el grup mallorquí diu prou. Pleguen. Deixen, però, un ingent llegat musical que ha exercit com a element regenerador de l'escena pop catalana
Onírics i iconoclastes, culpables directes de la maduresa que ha assolit el pop català, Antònia Font ens deixen. Després de 17 anys de carrera i un llegat de nou discs, la banda mallorquina ha anunciat la seva dissolució, que s'escenificarà en un concert de comiat al teatre de Palma el proper 27 de desembre amb les entrades ja esgotades, i una possible nova data en perspectiva. Embrancats en altres projectes vitals en solitari, els cinc integrants del grup consideren que ha arribat l'hora, no necessàriament dolorosa, de tancar un cicle. De dir adéu, en definitiva.
Inspirats per l'obra i el port d'artistes com Jaume Sisa, els Antònia Font han tingut un afany renovador que s'ha plasmat en les successives tombarelles estilístiques que han anat encadenant en els seus treballs. En el seu debut discogràfic l'any 1999, amb l'homònim Antònia Font, el grup ja comença a explorar el caràcter poètic i surrealista que caracteritzarà les seves lletres de la mà de la marcada personalitat de Joan Miquel Oliver, compositor i una de les ànimes visibles del grup. D'aquest projecte iniciàtic, avui en pot destacar la peça Viure sense tu que, en aquest comiat abrupte del grup, adquireix un to simbòlic gràcies a tornades com aquesta: “Dolça besada té gust que s'acaba. Principi de viure sense tu.”
Acompanyats pel misteri sobre l'origen del seu nom –es parla d'un homenatge a una antiga companya de facultat–, la formació experimenta un punt d'inflexió amb Alegria (2002). El treball que possiblement els serveix de palanca per guanyar quota de mercat al Principat. Antònia Font ja s'intueix, aleshores, com un element renovador d'una incipient escena pop catalana que comença la conquesta de Barcelona des de l'extraradi del domini lingüístic. Ja amb el favor de públic i crítica, l'evolució posterior ha anat acompanyada d'aquesta voluntat de no mantenir-se quiets i concebre cada nou disc com un procés evolutiu. Això sí, hi ha hagut elements, o detalls si es vol, que s'han mantingut inalterables al voltant de la seva trajectòria. Com ara la fascinació que traspuen algunes de les cançons per la ciència, i més exactament per l'astronomia. I més surrealisme, per descomptat. “Batiscafo socialista redactant informe tràgic, catedràtic Yuri Puscas a institut oceanogràfic”, proclama la peça Batiscafo Katiuscas de l'àlbum del mateix nom (2006), potser un dels més arriscats i incompresos per part del gran públic, no pels seus seguidors més incondicionals.
Convertits ja en una banda de renom i respectada fora de Catalunya, els últims anys Antònia Font ha competit a les grans lligues musicals. Se'ls ha vist per grans festivals com el Primavera Sound, en alguns dels quals ha pogut lluir l'etiqueta de cap de cartell. Una categoria, la de grup de referència, que ha pogut compatibilitzar amb la frescor que edulcora els seus últims projectes musicals. Com ara Lamparetes (2011), on reten homenatge a personatges i figures de culte que traspassen generacions –des de Clint Eastwood a la mítica pel·lícula Es canons de Navarone– i on fan reivindicació pàtria amb Islas Baleares. La història es tanca amb Vostè és aquí (2012), on fan el pas definitiu experimentant amb una col·lecció impossible de composicions –una quarantena– de no més de tres minuts de llargada cadascuna. Una obra que sintetitza la carrera d'un grup que va obrir el camí. Però obviant la ruta més fàcil.