Una Nadala social

Reciclatge

Les festes nadalenques es presenten sempre com un espai de temps dedicat al consum, a la compra indiscriminada de regals, a vegades amb el pretext que són útils o altres pel caprici de la seva inutilitat. L'economia del sistema està basada en aquest vaivé entre el produir i consumir, i el posterior llençar, reciclar i/o recuperar. Els objectes que han deixat de ser funcionals, decoratius, obsolets o inútils, són recollits pels qui no tenen res o molt poc, recol·lectors de les engrunes del sistema, que ens du en el record del film Els espigadors i l'espigadora, d'Agnès Varda. Els que recullen es converteixen en caçadors furtius de les restes de la nostra civilització urbana, de tot allò que no va a parar als contenidors oficials, als marges i a fora del sistema oficial de reciclatge.

La proposta

La Nadala que Eulàlia Valldosera ha pensat per al pati central de la Fundació Joan Miró va d'això. Una proposta que mostra el rostre més pobre de la crisi d'avui en mans dels que amb el seu top manta estirat a terra en mercats marginals obren la possibilitat a donar nova vida als objectes llençats i a treure un petit rendiment del no-res. La Nadala porta per títol Economia de l'atzar diví, a partir de la qual l'artista argumenta un procés d'inversió dels costos de producció.

Eulàlia Valldosera ha comprat una vintena de teles senceres amb els objectes que hi havia al damunt i n'ha conservat la distribució i catalogació feta pel venedor. La majoria són petits objectes de cultura urbana, des de joguines, llapis, metros, mòbils, bosses, joies, i un infinit assortiment de petits objectes que ni el mateix Baudrillard seria capaç de classificar. Així, doncs, el millor era respectar la tela tal com s'havia trobat, un autèntic conjunt trouvé, un tresor d'arqueologia urbana en mans del nomadisme més necessitat.

Economia invertida

Aquesta economia invertida que l'artista deixa sobre la gespa de la Miró convida el visitant a recollir un objecte d'aquestes escombraries organitzades i retornar-lo a la vida privada, fent-lo passar primer per l'espai del museu com a legitimador d'una acció artística i participativa. Finalment, és l'espectador qui acaba l'obra, no només contemplant-la, com deia Duchamp, sinó emportant-se un ítem d'aquest escampall i fent-se una fotografia amb l'objecte en qüestió per compartir a les xarxes socials. Unes imatges en moviment d'aquests mercats marginals d'on Eulàlia Valldosera ha extret les mantes (plaça Reial, mercat de Sant Adrià de Besòs, Badalona, etcètera) acompanyen i mostren l'origen de la proposta.

Curiosament, la pantalla està tan a prop de la botiga de souvenirs de la Miró que crea, fins i tot, un significat contradictori. En plena eufòria consumista de la botiga amb motius mironians les crues imatges d'aquests mercats il·legals de persones necessitades s'erigeix en l'altra cara de la moneda del sistema al qual es vol posar en evidència, que és just a la porta del costat. Vivim en aquestes contradiccions i algú ho ha de recordar.