poesia
Mariona Masgrau Juanola
Poesia visual de mirada crítica
Són temps prolífics per a la poesia visual, potser perquè cada cop és tècnicament més senzill disposar els textos de manera que tinguin també una significació gràfica. I és també un període fèrtil de J.M. Calleja, poeta visual convençut que no para d'assajar noves mètriques plàstiques. En són una mostra dos dels seus poemaris més recents, T(i)EMP(o)S VERBAL(e)S i Finestres, propostes radicalment diferents l'una de l'altra i molt suggestives. N'apunto unes primeres notes de lectura, sense cap ànim d'acotar la volubilitat d'aquesta forma poètica, que dóna peu a tantes interpretacions com lectors pot tenir.
T(i)EMP(o)S VERBAL(e)S és un petit poemari de només dues pàgines d'edició bilingüe, senzill i atractiu en la forma i de contingut revulsiu. Sota una disposició del text amable en forma de sol, s'amaga un contingut volgudament àrid, que ens retorna a l'escola més submissiva, fonamentada en la repetició: les conjugacions verbals; ens trobem, en aquest cas, dotze verbs a cada pàgina conjugats en present d'indicatiu en les sis persones: primera singular, segona singular... “Jo estimo, tu estimes, ell estima; Jo estudio, tu estudies, ell estudia; Jo menjo, tu menges, ell menja.”
La tercera persona plural però, és sempre dissonant, una invitació a la revolta i a deixar d'aprendre cegament, memoritzant: “Nosaltres estimem, vosaltres estimeu, ells ens odien; nosaltres estudiem, vosaltres estudieu, ells ens examinen. Nosaltres mengem, vosaltres mengeu, ells ens devoren.” És una mostra de la crítica social de molts poemaris de Calleja, una crida al pensament crític, a la mirada atenta als mitjans i als poders fàctics establerts –governants, sistemes educatius, lobbies empresarials–, una alerta del perill de certes hegemonies.
Al centre del sol, que es pot considerar també una roda inacabable, un toc d'alerta: l'autor ens recorda que tots nosaltres som també responsables de l'statu quo actual. “Jo sóc jo, tu ets tu, ell és ell, nosaltres som nosaltres, vosaltres sou vosaltres, ells som Tots.” Víctor Infantes ens recorda al pròleg que tots plegats som subjectes verbals, verbosos i verberaries, i ens alerta de les persones i els temps verbals. Alerta, doncs, al present i els que el regeixen.
Claus interpretatives de les obres
Els títols no són mai balders en la poètica de Calleja: són autèntiques claus interpretatives de les seves obres. Finestres és un bell nom, una metàfora oberta per a un recull de poemes que reflexiona sobre els nostres mecanismes d'aprehensió de l'entorn. Una finestra focalitza una part abastable de la realitat, l'emmarca i la fa finita, però no deixa de ser un sedàs, una forma de subjectivació, perquè una mateixa finestra pot propiciar diverses visions del món segons l'hora del dia o l'estació de l'any, la nostra posició, alçada o estat d'ànim, o la banda de la finestra en què ens situem.
Aprehenem amb la mirada, que suscita el pensament, sí, però aprehenem amb la cultura –la pròpia i les altres–, amb l'art, amb la memòria històrica, amb les xifres i sobretot amb la llengua –la llengua que narrativitza la vida–. La llengua és l'eina primera de comprensió, però és part inherent d'aquests fragments de realitat que ens cal comprendre, s'hi integra de moltes maneres: de manera oral i escrita, en tots els tons i les tipografies.
Amb la llengua modifiquem la nostra mirada, diversifiquem però també uniformitzem el nostre entorn, el despullem i analitzem, l'ordenem el racionalitzem, provem d'entendre'l i el manipulem. Dissentim i ens confonem. I així, l'alfabetització que pregonava el cartell original de Wila a partir del qual Calleja basteix el seu poema Duel perenne a ulls clucs, dóna peu a altres formes d'analfabetisme i noves cegueses d'esperit.
Aquest i tots els altres poemes conformen un recorregut reflexiu pels sedassos de la mirada, pels marcs de les finestres que condicionen la nostra perspectiva de la societat.
