CRÍTICA
Jordi Bordes
Gotes de tendresa redemptores
Kafka s'il·lusiona per un joc ingenu i es distreu de la propera mort i de la pèrdua
L'Albena Teatre torna a proposar un espectacle de textura i tendresa. Si del 2007 al 2010 ja van meravellar amb el Museu del Temps (que proposava a la canalla ser membres actius, després de sortir del teatre, per fer més universal i íntim aquest museu tan particular), ara la companyia s'inspira en el mite de la nena que rep unes precioses cartes de la seva nina, que viatja. En realitat, és l'excusa improvisada de l'escriptor ignorat en veure la nena plorant pel parc perquè havia perdut la seva nina... Ell s'inventarà que la seva professió és la de carter de nines i, així, s'ho fa venir bé per anar rebent cartes d'arreu del món. Li dóna un motiu per investigar cada punt del planeta, cada segell dels punts més allunyats. La nena acceptarà la pèrdua. La mateixa que la seva néta, dècades més tard, haurà d'afrontar per la mort d'aquesta estimada àvia. Aquest conte blanc, tot i l'agror de la pèrdua, redimeix per la seva innocència amb aquestes ganes de guarir un infant.
La narració és molt àgil i efectiva. El paper del violí ajuda a il·lustrar cada país i racó del món allunyat d'aquell parc. L'espai escènic també és preciós i enginyós. En comptes d'arbres, tot és poblat de paraigües que, amb una il·luminació intel·ligent, ofereixen una gran gamma de colors de tardor. Rut Quiles és, a més, la dona abnegada, que reconforta el desconsol de l'escriptor, ja malalt, i que encara no ha aconseguit interessar amb una literatura tan màgica com desoladora. Núria Herrero, per la seva banda, es desplega amb agilitat en els diferents papers (la mare, la filla, la néta...). Finalment, el difícil paper de Kafka l'interpreta Pep Ricart. És tendre quan troba la fórmula per consolar la nena. I juganer quan va trobant la fórmula per fer que la nena es continuï interessant per un viatge impossible. Potser, en la interpretació, peca de saltar d'aquest espai màgic, per caure quasi immediatament quan deixa la nena en una depressió per no superar aquella dolorosa tos. L'obra aconsegueix que tant canalla com pares s'estremeixin en els mateixos passatges. Quan la respiració de platea va conjuntada és que la funció toca ben endins.
