Cinema Critica

CRÍTICA

Imma Merino

Crisi de parella sense arribar-hi a fons

Le week-end no és la primera col·laboració entre el director Roger Michell, que va fer que Julia Roberts i Hugh Grant acabessin junts a Notting Hill amb l'ajut d'alguns dels secundaris més insuportables de la història del cinema, i l'escriptor Hanif Kureishi, que va revelar-se com a guionista amb My beautiful laundrette, de Stephen Frears, i va inspirar Patrice Chéreau a Intimicity. La col·laboració va iniciar-se fa vint anys, quan Michell va adaptar la novel·la de Kureishi Buda als suburbis en una sèrie televisiva, i va continuar amb els films The Mother i Venus. Es tendeix a considerar, o més aviat a suposar, que els guions de Kureishi aporten certa acidesa i fins complexitat al cinema de Michell, que tendiria més a la bonhomia complaent. Però em sembla que és un miratge, tal com ho són els primers minuts de Le week-end, en què una parella de professors anglesos a la seixantena conversen amb cert sarcasme en arribar a París i retrobar l'hotel on trenta anys abans es van allotjar en el seu viatge de noces. Ells (Lindsay Duncan, magnífica, i un més previsible Jim Broadbent) ja no són els mateixos i el seu acomodament burgès no encaixa amb l'hotel, d'altra banda tan sotmès al desgast del pas del temps com el que anuncien els diàlegs pel que fa a la relació d'aquesta parella.

Instal·lada en un gran hotel, per sobre de les seves possibilitats, la parella voltarà per París (sempre tan fotogènica, però també tan susceptible de convertir-se en una postal turística) mentre continua fent-se retrets més o menys enginyosos. Però, passats els minuts inicials, pot sospitar-se que no arribaran a fons, que hi ha un fre de mà posat per no incomodar l'espectador.

De Roger Michell, encara que col·labori amb Hanif Kureishi, no pot esperar-se la profunditat d'Ingmar Bergman (ni la crueltat) en abordar la crisi d'una parella, però també som lluny de l'esperit de la trilogia de Richard Linklater amb Jesse i Céline que ha sigut invocada com si Le week-end semblés la quarta entrega. Res a veure. Ni tampoc té a veure amb la Nouvelle Vague que vol ser homenatjada en la poc agraciada escena que tanca la pel·lícula.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
patrimoni

Salou instal·la jardineres inspirades en el modernisme

Salou
cultura

Tretze programes de la festa major de Vilafranca del Penedès, amb sorpresa de joia

Vilafranca del Penedès
Música

Marta Shanti guanya el 45è Concurs de Cançó de Salitja amb “Fada negra”

Salitja
música

Rosalía publica ‘New Woman’ amb la cantant tailandesa de k-pop Lisa

barcelona
patrimoni

Recuperen l’església romànica de Sant Julià d’Úixols de Castellterçol

Castellterçol
Arturo Gaya
CANTAUTOR I COFUNDADOR DEL GRUP QUICO EL CÉLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES

“Entre ‘Eufòria’ i els festivals, la cançó d’autor no té espai”

La Palma d’Ebre
Aina Clotet
Actriu

“És essencial que sempre hi hagi veritat en l’actuació”

Barcelona
albumlàndia

Llibres i arquitectura molt ben explicats

Ciència-ficció

‘Alien: Romulus’ torna el xenomorf als seus orígens