Lectures de Proust

La recorde com una barreja d'esforç i gaudi extraordinari. No sé si els lectors més joves ho consideraran un motiu d'interès per apropar-s'hi, però crec que ja estaria bé que situàrem allò del plaer de la lectura en el lloc que li correspon. Una obra com la Recherche exigeix dedicació –hores de lectura, si més no–. Quan t'hi dediques, reps a canvi el gaudi que et produeix el descobriment de la gran literatura.

La meua primera lectura completa fou en la traducció espanyola de Pedro Salinas. Ara, sincerament, no recorde amb precisió els aspectes que més m'interessaren. Ja fa molts anys d'això. Però sí que recorde que la capacitat de Proust per endinsar-se en els mecanismes de l'ànima humana em van sorprendre d'allò més. Quan més tard vaig llegir que Gaziel el qualificava com “el genial minero del espíritu humano”, vaig gravar-me la frase en la memòria. Al capdavall, a la Recherche tot és al servei d'aquest objectiu.

Proust revolucionà el món de la narrativa. Això és ja una afirmació universalment acceptada. Qualsevol comentari crític sobre la narrativa europea d'aquells anys ho posa de manifest. I el que és més important, més enllà dels comentaris crítics, el text, l'obra en si, encara hi és com un monument extraordinari de la capacitat de la literatura per fer créixer el coneixement del comportament humà. Si poguérem comptar tot el que hem begut de les seues pàgines, la xifra resultant ens deixaria astorats.

En primer lloc, que no es deixen impressionar pel volum. Que s'hi endinsen amb la convicció del que milers de lectors de tots els temps han constatat; és a dir, que és una de les grans obres de la literatura de tots els temps. Que llegir implica també l'esforç per aprendre i que d'aquest esforç no rebran sinó beneficis que redundaran en el gaudi. Que llegir Proust és com baixar al fons de l'ànima humana per a descobrir els llocs més recòndits de les seues passions. I que vagen amb molt de compte amb l'acumulació de fets en aparença trivials i en la ralentització del que s'hi conta. Són només negatius en aparença. D'això es deriva precisament una de les grans virtuts de la narrativa proustiana.

Jaume Cabré

La vaig llegir cap als trenta anys en francès, pràcticament seguit o de dos en dos volums. Després, he anat rellegint fragments concrets. Fa uns quatre o cinc anys, vaig llegir Monsieur Proust, de Celeste Albaret, i em va agradar molt. Proust semblava un personatge més del seu macrocosmos. M'hauria agradat llegir aquest llibre abans de la novel·la per acabar de situar l'escriptor.

M'interessa sobretot la visió del temps que esclata al final. Quan comences a llegir la famosa frase de “durant molt de temps vaig anar a dormir d'hora”, no saps com acabarà la novel·la, i al final sorprèn veure com es tanca el cercle. Això vol dir que Proust, quan l'escrivia, ja sabia com l'acabaria, i això em va sorprendre molt perquè jo no escric així. M'imaginava que escrivia a raig i no és cert. Em fa pensar en la pel·lícula de gàngsters Hi havia una vegada a Amèrica, en què un personatge pregunta a l'altre: “I què has fet durant tot aquest temps?” “Anar a dormir d'hora”, li respon. Això vol dir moltes coses: que dus una vida molt ordenada i contrària a la disbauxa mental, que és tot el contrari del que feia Proust, com sabem.

Em passa com amb Thomas Mann, la influència, com més profunda, més irracional i inquantificable és. Tenim maneres d'escriure molt diferents i també de concebre el fet escriptural. Ells són de la corda de Henry James, que s'està tres pàgines per obrir una porta, i tot i així només l'obre una mica. Jo sóc de tenir la porta oberta directament. Tot i així m'agrada, com Guerra i pau. Ara, no vull saber ni com ni en què m'han influït.

Melcior Comes

Hi vaig anar a parar perquè un llibre porta a un altre i un autor, a un altre autor. En escriptors que em van agradar en primer lloc, hi havia Proust entre les seves influències confesses. I això m'hi va portar. Així de senzill. Capote deia que volia ser el Proust nord-americà. Doncs en primer lloc havia de conèixer Proust per saber a què es referia.

No tinc cap volum predilecte, la veritat. Ho veig tot com un enorme continent o com un mar, i no puc dividir els meus afectes. Potser des de Sodoma i Gomorra es comença a tenir un besllum del sentit total del projecte, però si hagués de fer la meva pròpia tria, agafaria episodis de tots els volums.

Crec que em vaig adonar que sense una gran sensibilitat afectiva, sense imaginació moral, sense capacitat de visualització i sense alè poètic, aquest ofici no té gaire sentit. La lliçó de Proust és dolorosa, perquè en el fons t'adones que no saps res i no prestes prou atenció a la vida que vius.

Crec que és un autor amb una sensibilitat allunyada dels temps ultramoderns. Proust és incompatible amb el capitalisme impacient, amb Twitter i amb les sèries nord-americanes, que poden arribar, però, a tocar alguna fibra proustiana, com vam poder veure a The Sopranos. Sigui com sigui, no entenc com es poden extasiar amb David Foster Wallace i passar de Proust, que en alguns sentits fa el mateix i millor.

Amadeu Cuito

No crec que et canviï la vida, però sí la manera de llegir. Després de llegir la Recherche és més difícil llegir novel·les tradicionals amb un fil argumental, perquè t'acostumes a la doble veu, la del protagonista, que parla en primera persona, i la del narrador anònim, que opina, que reflexiona sobre el que passa en el relat. Això marca un abans i un després en la novel·la. I també pel fet que l'acció avança a través de la descripció, que aquí no és merament el decorat de l'acció, sinó el motor.

Hi ha parts que són millors que altres, però no sabria destacar-ne una. Trobo extraordinari el capítol de la mort de la grand-mère.

Potser el tema de la gelosia, que és consubstancial a l'enamorament. De vegades, trobo que s'allarga una mica. I quan vaig a rellegir l'obra, no agafo mai el volum de l'Albertine, perquè ja me'l sé.

No li preguntaria res, però l'escoltaria parlar. Deien que era un conversador extraordinari i divertidíssim i m'hauria agradat poder sentir-lo en directe. Ara bé, pel que diuen els que el van conèixer, era una persona molt complicada. El senyor Proust no m'interessa.

Un clàssic és el d'Ernst Robert Curtius, un dels primers que va posar el dit sobre l'obra. A banda, hi ha els dos grans especialistes, Jean Ives Tadié, amb el seu llibre sobre l'estil de Proust, i François Compagnon Proust entre deux siècles. Una estudiosa holandesa, Nell de Hullu, també acaba de publicar una tesi sobre la gènesi de l'obra i com va passar de ser una trilogia a una sèrie de set volums, tot plegat seguint el model de la rosassa, que el mateix Proust esmenta en un moment donat de l'obra.

Lluís Maria Todó

La primera notícia em a venir a través dels llibres de text de batxillerat; la literatura universal de 6è curs, o potser la literatura francesa de 5è, no n'estic segur. En canvi, recordo perfectament que el llibre estava catalogat dins de la categoria “novelas de tempo lento”, una d'aquelles classificacions que t'ajudaven a memoritzar la matèria de cara als exàmens, però que, en aquest cas, no t'estimulava gaire a llegir les peces catalogades així. Molt més tard, vaig començar a llegir Proust en part per curiositat eròtica (vaig començar, com tanta gent, per Sodoma i Gomorra), en part per prestigi mundà; ho explico a El Mal francès. Després, quan vaig fer la carrera vaig llegir la novel·la sencera.

D'una manera decisiva i que, al mateix temps, em costa molt calibrar. Quan vaig publicar la meva primera novel·la, molts crítics van parlar de la meva filiació flaubertiana, per mandra o per ignorància. Però sabia perfectament que tant l'empenta que em va portar a escriure-la, com el fet que trigués tant a fer-ho eren efectes de la lectura de la Recherche. Sento no ser gaire original, però, efectivament, llegir Proust et canvia la vida; i si escrius, et canvia la manera d'escriure.

En primer lloc, el narrador, és clar; una maquinària de crear identificacions sense comparació a la història de la literatura universal, em sembla. Després, és clar, Charlus, una creació que, penso jo, estira fins al límit la noció mateixa de personatge, i potser per això és tan difícil imaginar-lo, i fa que les versions cinematogràfiques siguin tan decebedores. Jupien tampoc el veig, però m'inspira una simpatia enorme. En canvi, m'ha semblat conèixer alguna senyora Verdurin i alguna Oriane a escala local.

Tots, i cada dia més actuals; tret d'un, que diria que és d'ordre fisiològic, o neuronal: la lectura de la Recherche exigeix unes sessions de lectura i una concentració mental que em sembla que els més joves ja no estan entrenats per efectuar. En general, tinc la sensació que a mesura que creix la consideració dels entesos sobre l'obra, disminueix el nombre dels seus lectors potencials.

Enric Bou

Vaig llegir-la per primera vegada el 1971. Recordo començar la lectura de l'últim volum, Le temps retrouvé, en un tren Barcelona-Bellaterra, dels encara Ferrocarrils Catalans. Després, l'he llegit en francès, quan vivia a França. I el 1993 vaig atacar l'edició en quatre volums de a Pléiade, amb els Esquisses, que són una mina de troballes.

La construcció del record i la conservació de la memòria. I les frases llarguíssimes, complexes, de sintaxi rebuscada. M'apassionaven.

Només he vist la de Volker Schlöndorff. És un llibre massa difícil d'adaptar. Potser el millor és el que va fer Fellini a Amarcord: un dels nois de l'escola és idèntic al jove Proust.

N'hi ha tants! Potser el passatge dels dos campanars de Martinville del primer segon volum de Combray.