Arts visuals al territori

En positiu

L'herència dels anys setanta del segle XX havia deixat al territori de Catalunya diversos espais alternatius a les galeries d'art, cosa que havia permès el sorgiment de pràctiques de procés al marge de la pintura i l'escultura, protagonitzades pel risc i l'experimentació. Van perdurar en aquelles ciutats de tradició artística, que consolidaren un programa d'arts contemporànies. Així, Mataró, Olot, Sabadell, Vic, Granollers, Terrassa, Girona, Figueres, Cardedeu, Reus, Lleida, Tarragona, Amposta, Vilafranca i l'Hospitalet formaven un mapa de l'art actual fins fa poc.

Creixement i davallada

Arribats a la dècada del 2000, vam veure aparèixer als municipis equipaments mitjans que volien consolidar aquestes programacions alternatives i es pensà a crear una xarxa de centres i espais d'arts visuals contemporànies, articulada al territori, amb capacitat de coproduir i amb una especialització per a cadascun d'aquests centres. Així, van néixer La Panera, a Lleida, com a centre de producció; Can Xalant, a Mataró, com a segon laboratori de serveis a la producció després d'Hangar; Acvic, a Vic, especialitzat en educació; Lo Pati, a Amposta, més centrat en la natura i el paisatge; Bòlit, a Girona, també centre de producció, i el centre d'art de Tarragona, especialitzat en mediació. Però el pas històric de convertir el que havien estat espais alternatius en equipaments públics i en xarxa ha caigut en sac foradat. Mantenir-los només des dels municipis no és possible i la Generalitat no hi ha aportat les quantitats promeses els darrers anys, a part de les al·lèrgies que l'art contemporani provoca en alguns consistoris poc avesats a la cultura d'avui. En conseqüència, n'han desaparegut uns quants i n'han sobreviscut ben pocs. La falta de suport oficial amb la contribució econòmica corresponent per part de la institució que creà la xarxa per decret ha estat el detonant del seu esfondrament. Paradoxes del camp de la cultura i de la seva administració, que han fet de les arts visuals les més maltractades en l'actualitat enfront de les anomenades indústries culturals.

Ressorgiments

Retrocedint gairebé als gloriosos inicis dels anys vuitanta, cal celebrar el retorn al pati de la contemporaneïtat de la Casa de les Bernardes, a Salt, un municipi que només és notícia pels desnonaments i l'alt grau d'immigració, però que té un potencial d'energia enorme per encarar el futur, i en la cultura ja s'ha vist en l'àmbit del teatre amb Temporada Alta i El Canal. Les Bernardes és un dels equipaments públics més grans per a les arts visuals de Catalunya que inicia nova singladura de la mà de Robert Fàbregas, assessorat per Eudald Camps. Mostra actualment l'obra dels seus joves artistes becats, Marc Padrosa i Víctor Masferrer, i ja han establert intercanvis de residències amb el centre italià Rad'art. Després del teatre, una aposta per les arts visuals a Salt és un complement perfecte i necessari a tot el país.