Al país de la boscúria

Benvinguts al país de l'arbre. Aquest és un territori enclavat al límit entre la Selva i Osona, comarques separades vagament per un tel de boira i una sensació flotant d'elevació física i de desplom tèrmic. Aquí la gent de ciutat, com a la cançó, hi pugem amb el cor alegre. Tant de bosc eixampla el pit del més tètric dels pixatinters, si fins i tot la mainada, que de la natura n'ha vist amb prou feines l'esquifida porció d'un parterre de jardí, bada uns ulls brillants davant d'aquesta boscúria sensacional que se li ondula al davant, clapejada de grocs i verds i torrats, tirant a un granat de porró de vi, entre el coll de Revell i el coll del Bruc. Aquí, en efecte, el foraster és feliç perquè per fi topa amb un espècimen a l'altura dels seus coneixements botànics. “Mira, fill, un avet!”, exclama assenyalant amb el cotxe encara en marxa algun punt indefinit i amb una tal excitació, que la criatura confia que el pare li estigui anunciant com a mínim l'aparició d'un unicorn o de l'extraterrestre Biri Biri del Club Súper3. D'aquesta expectació frustrada deu venir l'expressió una mica estabornida que fan els infants en arribar a aquest paratge, però a hores d'ara no hi ha res que pugui frustrar l'exultació dels adults de ciutat per aquesta certesa palmària: per fi hi ha un arbre al qual poden posar nom i que, lloat sia Déu, no és un pi, que es distingeix perquè fa pinyes, ni un xiprer, que tothom sap que només broten a les portes dels cementiris.

Espinelves ha obrat el miracle, com cada any des de ja en fa trenta-tres, quan diuen que una colla de joves del poble, per fer quatre calerons, van organitzar la primera fira amb el producte que tenien més a mà: l'avet precisament. D'aquelles paradetes rudimentàries de 1981, tipus celebració d'agrupament escolta o recapta de viatge de final de curs, s'ha passat al desbordament actual, amb una vuitantena de parades d'artesania, set de les quals, aquest any, dedicades específicament a la venda de coníferes nadalenques i, molt en particular, de l'espècie autòctona Abies masjoanis o avet Masjoan, cultivat en una finca al cor del Montseny i les Guilleries que té un nom que posa la pell de gallina als que venim del pla: arborètum, una altra manera de dir bosc però com si acabessis de mastegar una fulla de menta. Amb vuitanta parades, no n'hi ha per tant, diran els incrèduls, però potser convé remarcar que el fet que en un poble de no més de dos-cents habitants es calculi que en deu dies arribarà una torrentada de 80.000 visitants, si no fa por, almenys fa respecte.

La impressió de tropell humà és de fet exacta i fins a cert punt emocionant: veure centenars, milers de persones deixant a la mateixa hora el vehicle a qualsevol marge de carretera, com si responguessin a una misteriosa crida, i enfilar en processó els carrers costeruts cap al centre del poble, té alguna cosa de romiatge pastoral, ben bé com una versió moderna de l'adoració dels Reis Mags. Passejant entre les parades, amb un potent servei de megafonia que emet tant una nadala com una falca publicitària de la mateixa fira o un avís perquè qui hagi extraviat “un rellotge amb la corretja negra” passi a recollir-lo a les dependències municipals, la sensació és una altra, potser massa semblant al de la neurosi d'un centre comercial qualsevol. De fet, exceptuant curiosament el preu dels avets, entre deu euros els més petits i la seixantena els més alts, tots amb el seu bulb de terra, que en certifica la procedència natural i no industrial, a la resta d'establiments regna la desmesura. Per un parell de llesques de pa pintat amb tomata i un tros de carn a la brasa, et poden demanar vuit euros, excessiu es miri per on es miri encara que m'assegurin que hi va la beguda inclosa. Però constato que la gent hi està prou conformada: no només mengen amb fruïció l'entrepà més car que es prepara a vuitanta quilòmetres a la rodona, sinó que troben “acceptable”, com escolto en una parada de figures de pessebre, que pel pack dels Tres Reis et demanin cinquanta euros i no et regalin ni una bola per decorar l'arbre.