Un testimoni de l'esclavatge

Si l'any 2013 s'obria amb el viatge que Quentin Tarantino ens proposava cap a Candyland –la plantació en què els esclaus eren humiliats–, curiosament l'acabarem amb el relat que el cineasta Steve McQueen fa de la crua història real de Salomon Thorton, un home lliure del Nord que va acabar vivint una inhumana situació d'esclavatge al llarg de dotze anys. El moviment que ens porta de l'exercici de reinvenció de la història perpetrat per Tarantino a la crònica d'un home que va ser testimoni de les tortures i el genocidi blanc contra els esclaus negres, porta a un clar desig de reescriptura d'allò que ha quedat fosc i amagat. És com si Hollywood volgués convertir la qüestió de l'esclavatge en un pecat original que cal treure a la llum perquè qüestiona totes les construccions del somni americà.

12 anys d'esclavatge de Steve McQueen està feta amb el clar desig d'obrir llagues i de polemitzar sobre allò que ha estat silenciat. L'estructura aparent de la pel·lícula pot semblar la d'un melodrama holywoodià amb vocació oscaritzable o d'una pel·lícula de denúncia dels anys setanta. El melodrama explica la història d'un home lliure, que viu envoltat d'un cert luxe en el nord, que un bon dia és apartat d'aquest món, convertint en esclau, humiliat i torturat. L'estructura melodramàtica incideix en la família que ha deixat, en el seu aïllament i en la impossibilitat de retrobar tot allò perdut. Al costat de tots aquests elements que poden acostar-se cap a una certa visió més sensible, hi ha al voltant de la història de Salomon Thorton una cruesa, en què la qüestió de la humiliació física i sexual dels esclaus és vista sense concessions. En els seus dotze anys d'esclavatge, Salomon Thorton és castigat, la seva pell serà arrancada mentre és fuetejat, patirà gana i serà humiliat com a persona.

Steve McQueen decideix dur a terme un treball de posada en escena molt interessant al voltant de la idea del dolor i de la representació del cos. Cal mostrar com l'esclavatge era sobretot un treball de tortura i d'alienació del propi cos. Tot això està puntuat per la idea d'un narrador que vol escriure per explicar allò que ha vist i que al llarg de la pel·lícula se li nega el dret a l'escriptura.

L'altre encert de la pel·lícula radica en el fet que la descripció del recorregut que du a terme Thorton, interpretat amb fermesa per l'actor Chiwetel Ejiofor, no cau en el maniqueisme. En una primera etapa va a parar a casa d'una família del sud que es comporta de forma més o menys compassiva amb els esclaus, malgrat que no volen trair la seva situació de classe; posteriorment caurà a mans d'un home cruel i sòrdid, que tortura i humilia, fins retrobar en la seva part final la figura d'un antiesclavista d'origen canadenc que intentarà ser comprensiu amb la situació del protagonista i lluitar pel seu alliberament. L'estructura en tres etapes està plantejada des d'un cert classicisme expositiu, però està plena de matisos en la representació del caràcter d'aquests tres personatges, interpretats amb convicció per tres actors de moda: Benedict Cumberbatch, Michael Fassbender y Brad Pitt.