Trampa d'una família acollidora

L'autora Cristina Clemente recorre sovint a les seves memòries familiars. Ja ho va fer amb La nostra Champions particular i va saber extreure molta comèdia dels viatges imaginats pels pares, que pretenien suplir l'experiència de traslladar-se a les capitals europees a contemplar carrers, gents i museus. Ara, amb Consell familiar, torna a estirar, amb traça, la seva voluntat de negociar les despeses de casa, de fer coresponsables els fills de l'economia familiar. Amb aquesta premissa, aparentment tan tendra, Clemente desplega una comèdia en la qual qui surt retratada és tant la sobrevalorada democràcia (amb els seus particulars enganys per garantir quotes de poder dels qui n'han disposat des de sempre) com la seva extrapolació a la Unió Europea, que es presenta com una gran família, que ha aconseguit enterrar les destrals de guerra del segle passat i només suma per disposar d'una massa crítica més atractiva amb la qual lluitar per a nous mercats. Un joc divertit amb alguna nota de lucidesa que aguanta una conversa informal després de la funció.

Què passaria si existís la democràcia real, des de dins de les cases? Qui té el programa electoral més convincent i qui el més aplicable, la mare, el pare, o els fills? Per què es decideix donar veu a un extern (el xicot de la noia) quan es podria resoldre l'empat tècnic obligant-se a fer dos vots diferenciats? Clemente juga bé la trampa i atrapa els personatges a la xarxa. En aquest menjador humil sonen conceptes com ara el “dret a decidir” però que pot acabar sent engolit per la fagocitat dels mercats, per la dependència del deute. Catalunya, però també l'Estat espanyol, Grècia i Alemanya, són parts convidades en aquest joc d'interessos, aparentment tan inofensius. L'obra no aspira a provocar un cataclisme (tot i que mai no és definitiu), com sí que es produeix en altres discussions de família en la cartellera actual (Aire de família, El nom...). Probablement, portar aquesta excusa senzilla a un drama o tragèdia seria massa pretensiós. Però el cert és que els punts de partida de Clemente guanyen quan tenen una ombra negra: és el cas de Vimbodí vs. Praga (2011) al TNC dins del T6, o de Volem anar al Tibidabo, (2008).