Molts punts de Mira

Hi ha artistes que t'agraden i d'altres que, a més, els portes al cor. L'obra i diverses circumstàncies ho fan possible. Víctor Mira, nascut a Saragossa l'any 1949, és per a mi d'aquesta mena. Abans de la seva mort, vaig tenir intenses xerrades que anaven més enllà del formulisme professional tipus: “quins són els teus propers projectes” o “quina evolució hi ha en la teva darrera mostra amb relació a l'anterior”. Perquè parlar d'art amb Mira era expressar la visió del món. Per això, em vaig quedar glaçat quan el 20 de novembre del 2003, ara ha fet deu anys, en una trucada a mitja tarda em van dir que havia mort Víctor Mira.

Estava viatjant amb automòbil. La trucada era dels companys del Cultura del diari El País. Catalina Serra em demanava que en fes la necrològica. Curiosament, va ser el meu darrer article en aquest diari, atès que ja havia aparaulat la meva marxa cap a El Punt, que al mes següent obria edició a Barcelona.

La primera persona amb qui vaig parlar va ser el seu galerista, el també aragonès Miguel Marcos, que el va definir com “un animal pictòric, un home entregat al seu treball, un monjo en el seu taller que vivia per i per a l'art”.

Vivia per l'art i també va morir per l'art. Mira es va llevar la vida llençant-se a les vies d'un tren de rodalies quatre hores després que, segons la policia alemanya, un curtcircuit prengués foc a la seva cuina. El fum podria haver danyat algunes de les obres, cosa que hauria posat l'artista en un estat de sobreexcitació. En aquella època, Mira vivia entre Barcelona i la localitat de Breitbrunn am Ammersee, a prop de Munic.

Una part de l'obra que era a Alemanya, com a llegat familiar, es pot veure ara a la galeria Ignacio Lassaletta (rambla Catalunya, 47, Barcelona), que per commemorar els deu anys de la mort de l'artista ha organitzat l'exposició Víctor Mira 1949-2003, que es complementarà d'aquí a uns dies amb una selecció de dibuixos de Mira que es veuran a la galeria N2 i una exposició d'obra gràfica a la galeria Eude, que s'inaugurarà el 14 de gener.

La mostra que ja es pot veure a Ignacio Lassaletta permet contemplar obres dels anys vuitanta, en què s'expressava tota la iconografia de cranis i creus, les seves pinzellades expressionistes i el seu color intens. Però, rere aquest conjunt d'elements morfològics i matèrics, es troba el Víctor Mira que buscava la vida o, si més no, intentava fer-hi front. La vivia amb una certa angoixa i conflicte. Potser l'extrema sensibilitat li feia percebre-ho tot amb una intensitat que el desbordava.

Només una pintura del segle XXI: Imagen binocular, que aparentment sembla una obra amb menys intensitat rebel. Però Mira va ser geni i figura, i el bodegó, d'aparença bucòlica, té truc. En un cantó del quadre, les flors xuclen l'aigua d'una gerra, a l'altre extrem, ho fan d'una llauna de líquid explosiu.

A més de pintura, la mostra presenta escultures en bronze com tres peces de la sèrie Cultura del Arco. L'arc sol estar present en l'obra de l'artista. En l'última època solia pintar-se rebent fletxes que llençaven personatges que li eren molt propers. Aquestes peces van tenir molt de ressò en l'últim Arco en què va participar. La mostra també inclou una sèrie d'objectes, com ara Poeta muerto, que mostren la versatilitat de l'artista i la seva capacitat de donar forma a un mateix concepte amb material diversos com són, en aquest cas, els objectes trobats.