D'ARA. I. D'AQUÍ
maria palau
I aquest conte no s'ha acabat
Clara Oliveras extirpa els edulcorants dels mites infantils en una exposició a l'espai Meeatings 23
Advertència: les obres de Clara Oliveras (Girona, 1963) són de mal pair. Com afrontar-les? Evitin anar-hi amb el lliri a la mà. Però, fins i tot amb una actitud cauta, el seu art ens remou coses per dins i grata amb molta perspicàcia –i mala bava, per què no dir-ho ben clar– en el nostre món tan complex i contradictori de records, de bons i mals records que el pas del temps va enteranyinant, purgant i també, i molt, tergiversant. Cal ser cautelós però gota poruc amb la seva proposta artística: recompensa de valent perquè brega una nova mirada d'un mateix. De cop i volta, davant de les seves peces, tornem a ser infants, ens retrobem amb els nostres ossets de peluix, amb les nostres joguines i amb els nostres contes. La mateixa escenografia de la nostra infantesa, amb els mateixos colors vius i els esclats de fantasia desbordant, però passada per un sedàs pertorbador, d'una ingenuïtat maliciosa. Allò que un dia van ser, o ens van semblar que eren, somnis, han degenerat en autèntics malsons. Els contes que ens deien que eren de fades ara tenen finals tràgics. I els nostres joguets atrotinats, amb la seva pàtina de desgast, ens recorden allò que som: éssers humans fràgils, caducs i imperfectes.
Clara Oliveras prové de la pintura, de l'escultura i del dibuix, però des de fa una dècada està entregada a un projecte fotogràfic en el qual crea històries entreteixides amarades d'excentricitat a partir de composicions d'objectes domèstics molt diversos, un bon grapat de personals –per posar l'exemple més il·lustratiu, el nino que li van regalar quan va néixer– però també molts d'altres que aprofita de la seva feina de restauradora d'antiguitats. Amb debilitat per l'estètica kitsch i, oh sorpresa, sense fer retocs amb Photoshop, Oliveras juga amb la percepció de l'espectador –és veritat o és mentida? és real o és virtual?–, i a vegades directament l'incomoda i l'enganya perquè el que pretén és que s'esforci per veure i per entendre les coses diferents.
Dotada de molta agudesa artística, Oliveras ha erigit la seva aventura creativa tan original i personal sense oblidar les referències als mestres del passat, sota un mateix influx melancòlic i la mateixa obsessió per la mort. Les seves obres custodien elements imprevistos i amenaçadors amb gran capacitat per sorprendre, fascinar i inquietar l'espectador. Ho comprovaran en l'exposició Stand still que ara, i fins al pròxim 10 de gener, presenta a l'espai Meeatings 23 de Barcelona. És tot un desafiament als nostres propis fantasmes. No tots els artistes aconsegueixen trencar les barreres entre l'art i la vida. Aquí en tenen una que sí.