Miró dirigint la nau ‘Enterprise'

Joan Miró no tenia aparença d'intrèpid aventurer, però tanmateix va viatjar més enllà de les estrelles cap a noves constel·lacions. Va ser una mena de capità Kirk de l'art pilotant una Enterprise a la recerca de nous mons. És per això que el seu art és actual i amb molt de futur.

Per fer aquesta afirmació rotunda cal situar Miró com a púgil del segle XXI enfront al pes pesant de l'art del XX: Picasso. En aquest suplement, al llarg de dos anys, un qüestionari adreçat als galeristes s'encapçalava amb aquesta pregunta: “Picasso o Miró?” Gairebé matemàticament, l'elecció era d'un 50 per cent per a cada artista. Els amants de les avantguardes més clàssiques, optaven per Picasso; la resta, per Miró, tot i que no hi cap picassià que renegui de Miró, ni cap mironià que ho faci de Picasso.

Tos dos representen la vitalitat de l'art. Picasso va aportar una nova mirada en les formes i en la manera de percebre la realitat. Va fer-nos adonar que l'art primitiu no era obra de maldestres, sinó d'intèrprets d'una realitat que òbviament no es corresponia amb la percepció de la representació artística del públic del primer quart del segle XX, acostumat als cànons de la pintura del segle XVIII i XIX, que creien inamovibles.

Miró va anar més enllà. La seva percepció del món s'interpreta en sentiments i idees. Per això és tan actual. Miró no pretenia distorsionar la realitat, sinó atansar-se a territoris sense representació gràfica. D'aquí la grandesa de la seva obra que d'altra banda era una expressió molt de peus a terra. Miró se sentia català. El Joan era el Joan no per militància, sinó per un sentit de lògica vitalista. Es desplaçava de les terres de Mont-roig al cel en un instant. Una garrofa el feia viatjar a l'ànima, com ho feien els tripulants de l'Enterprise amb el teletransportador. Miró va crear el vocabulari d'idioma universal amb el qual es podia expressar, amb tota la lògica vulcaniana, que el que és gran és petit i el que és petit és gran.