Coses d'homes

A la meva infantesa, adolescència i primera joventut m'he passat moltes hores jugant al futbolí, sovint en companyia d'amigues meves i, per tant, de dones. En el món imaginari (i que, per tant, fa real en la ficció) del director argentí Juan José Campanella (el mateix que va buscar tots els paranys sentimentals a El hijo de la novia i que va desaprofitar visualment tota la complexitat narrativa d'El secreto de sus ojos), el futbolí (com el futbol) només és una cosa d'homes.

Després d'una picada d'ullet cinèfila a la cèlebre escena inaugural de 2001, una odissea de l'espai en la mesura que, fent sentir la mateixa obertura del poema simfònic Així va parlar Zarathustra amb la qual s'enceta el film de Stanley Kubrick, un crani es converteix en una pilota de futbol, el relat del film animat Futbolín, que pot projectar-se en 3-D sense que aquesta dimensió aporti res al film i sobretot a l'espectador, comença amb un pare que explica al seu fill (ja he suggerit que la cosa va de transmissió masculina) la història d'un poble que va voler ser transformat en un parc temàtic per un pinxo triomfador i egocèntric que no pot suportar haver perdut, a la seva adolescència, una partida de futbolí que va guanyar-li un noi tímid que, com pot suposar-se, és el protagonista i heroi.

En contra d'aquesta transformació en parc temàtic, les figures d'aquell futbolí (llençat a les escombraries) adquireixen vida per ajudar l'heroi mentre mantenen discussions interminables sobre les seves aportacions a l'equip: una caricatura no volguda de la retòrica futbolística argentina. La proposta vol ser espectacular, però sobretot hi ha xerrameca sense que la pel·lícula animada tingui ànima i, al capdavall, cap mena de gràcia. Millor una partida de futbolí, es guanyi o es perdi.