Executius que reciten Shakespeare

El nom de Joss Whedon s'associa fins ara a la sèrie Buffly Cazavampiros i a alguns blockbusters comercials. El director ha declarat més d'una vegada que la seva trajectòria comercial va ser deguda a les circumstàncies del destí, i que el seu veritable desig era el de poder fer una adaptació de Shakespeare per a la pantalla. Al llarg de poc més de deu dies, Whedon va rodar en blanc i negre una adaptació de la comèdia shakespeariana Molt soroll per no res. El títol desperta en l'inconscient de certs espectadors les imatges d'un dels grans èxits de Kenneth Branagh quan estava en el millor moment de la seva carrera.

Que cap espectador esperi trobar-se en aquesta nova versió del clàssic de Shakespeare amb l'exuberància i la frescor, a vegades forçada, que tenia la posada en escena de Branagh, sinó més aviat tot el contrari. Whedon decideix seguir de manera estricta el text de Shakespeare, deixa que els seus personatges recitin els versos, però els mostra amb vestit i corbata, equipats de telèfons mòbils i reconvertits en executius convidats a passar un luxós cap de setmana. La proposta podria ser atractiva i podria fer pensar en els molts treballs de relectura i reactualització de què ha sigut objecte Shakespeare al teatre, des del Juli César d'Orson Welles traslladat a la Itàlia feixista, fins al Ricard III d'Alex Rigola, en què els personatges semblaven gàngsters sorgits dels Soprano. Whedon vol ser iconoclasta, però té massa respecte a Shakespeare. El resultat és una pel·lícula terriblement freda i avorrida. La trama resulta confusa i poc creïble. Al final fa la impressió que es tracta d'un simple divertiment en què tant el director com la troupe dels seus actors semblen voler redimir-se dels seus pecats dins el cinema més comercial.