“Ja no sento a dir: «Això ho fa el meu fill»”

I tant que sí. Durant el segle XX, la majoria d'exposicions que es van fer sobre l'obra de Miró implicaven la descoberta d'un artista amb una personalitat i un llenguatge propis, amb uns elements iconogràfics i uns colors que l'identifiquen... Però fins ara no havíem començat a prendre consciència de les infinites possibilitats que hi ha de veure en l'obra de Miró moltes altres facetes que potser no són només aquelles més poètiques. Miró també és un artista que quan està en desacord amb alguna cosa ho manifesta, que quan es tracta de pronunciar-se davant un fet que considera injust ho fa, i no pas per qüestions polítiques sinó per qüestions de principis. Aquest era el punt de partida de l'exposició L'escala de l'evasió: és que Miró va ser sempre un pintor amable? No, va tenir moltes reaccions davant de diferents circumstàncies. Són moltes les coses que es poden anar descobrint d'aquest Miró.

És possible. És normal que per arribar al coneixement profund i ampli de Miró s'hagués de començar per la base. I això no ho dic per menystenir cap de les exposicions importants que es van fer al segle passat. Tots els passos que s'han fet han sigut indispensables. Tenim la gran sort que Miró va ser una persona endreçada i metòdica, que al llarg de la seva vida va guardar tot el material que feia servir per al seu treball: dibuixos preparatoris, anotacions, reflexions... També va estripar coses que pensava que no tenien cabuda dins de la seva obra i més s'estimava eliminar-ho. Des de fa temps, estem intentant posar a l'abast dels estudiosos tot aquest fons documental.

Alguns fets vinculats amb la relació que va tenir amb els seus coetanis, i no només del camp de les arts plàstiques, també del camp de la literatura. Per a Miró, la poesia era molt important i va tenir una estreta relació amb molts escriptors i poetes del seu temps. Hi ha molta més recerca per fer. Per exemple, quan Miró diu que vol anar més enllà del que és estrictament la pintura de cavallet, què vol dir exactament? Quin és el concepte que té de la pintura o de l'obra d'art per deixar anar aquesta idea que no vol quedar únicament cenyit a allò que entra en el món de les subhastes, de les galeries...? No podem pas parlar d'una actitud reivindicativa o polèmica, perquè el cert és que sempre va mantenir una bona relació amb tots els seus marxants. Però alguna cosa amaga aquest voler anar més enllà.

Sí, i per això volem posar en marxa a la primavera una sèrie de petites exposicions generades a partir del mateix material documental de la fundació.

En aquests moments concrets, molts no, però regularment anem acollint estudiosos de procedències diverses per facilitar-los la informació que tenim en el fons. La intenció és que en bona part puguem tenir penjat a la xarxa el catàleg perquè en una primera instància no hi hagi la necessitat de desplaçar-se a Barcelona.

Últimament, estem reforçant els vincles amb els professors dels diferents centres del món, de les universitats de Nova York, Londres, París..., per tal que els seus alumnes i deixebles s'interessin per Miró. Volem que la llavor de Miró s'escampi arreu, tal com ell volia. Aviat anunciarem una iniciativa que té molt a veure amb tot això.

Miró és d'aquells artistes que immediatament identifiquem, com la Novena simfonia de Beethoven, però això no vol dir que en siguis un gran coneixedor. En Miró calia anar més a fons. Fins a quin punt aquesta exposició hi ha ajudat? No ho sabria dir, però sí que és veritat que aquella frase “ah, però si això el meu fill també ho sap fer” fa temps que no la sento a dir. Sí, se'n té una altra percepció.

Miró té un gran mèrit, i és que no té seguidors, em refereixo a seguidors del seu llenguatge plàstic. Estic segura que si un pintor es posés a pintar a l'estil de o a la manera de Miró seria un desastre, seria un fals Miró. És el concepte, és l'esperit, és aquest mirar sempre cap endavant la gran aportació de Miró i això sí que ha estat sempre molt positivament valorat per les generacions següents.

La curiositat el movia a experimentar tant amb les tècniques més tradicionals –ho veiem sobretot en el gravat– com amb allò més innovador. Avui m'imagino que treballaria amb l'ordinador. Si no com a finalitat, sí com a procediment. Tenim notes a l'arxiu en què fa explicacions d'aquest tipus: “Agafar un tros de paper, tirar-hi pols o qualsevol material poc habitual, asseure-s'hi i refregar-hi el cul per veure quina textura dóna.” Potser no passava d'aquí, però és revelador.

A diferència d'altres grans artistes, crec que Miró mai no va despertar antipaties entre els creadors de la generació següent. Hi havia un respecte i una admiració cap a ell. Actualment, els joves artistes el veuen més com un referent important, com un clàssic contemporani. I el valoren molt positivament.

Tota la vida es va dir Joan.

Com ja he dit, Miró reaccionava abans per qüestions de principis i de justícia que no pas polítiques. En certa manera, els problemes polítics són els que el van allunyar del surrealisme. Quan hi va haver el conflicte dins del grup, no és que Miró volgués assassinar la pintura, el que volia era posar fi a tot allò que el neguitejava, que l'empipava, perquè no volia que la seva obra estigués condicionada per res, només pels seus principis. Volia treballar amb la màxima llibertat, lliure d'imposicions. Dit això, és innegable que Miró era una persona de clares conviccions a favor de la seva terra. Em sembla que en aquests moments estaria a la Via Catalana i votant el 9 de novembre.