Història a pedaços de cronistes

El cronista cultural és, sense proposar-s'ho, un indicador molt eficaç per anar entrellucant les aparicions i desaparicions de les sales que han existit a la ciutat de Barcelona, des que es va alçar el teló al Teatre de la Santa Creu, més endavant conegut com a Teatre Principal. Aquesta setmana s'ha presentat Barcelona, ciutat de teatres (Viena Edicions), que han escrit els periodistes culturals Carme Tierz i Xavier Muniesa. Han anat resseguint el fil de la història des del 1597 fins ahir (ja no han tingut temps d'incorporar l'entrada de la sala La Vilella del Poble-sec, però sí d'anunciar la renúncia de Jordi Casanovas a desvincular-se de la Sala Flyhard). L'actualitat és massa fugissera per voler-la atrapar en unes pàgines editades, sempre es transforma contínuament. La recerca de les més de 200 sales que apareixen entrades en aquest llibre (per ordre alfabètic, no cronològic) s'han anat repescant a partir de les cròniques que periodistes culturals de dècades enrere publicaven als mitjans escrits de l'època. Els seus punts d'arrencada han estat les peces signades per Josep Artís (el pare de Sempronio), Gonzalo Pérez de Olaguer, Sebastià Gasch, Jordi Torras o Josep Maria Huertas, periodistes de carrer que omplien els papers a força de passejar i emocionar-se amb la darrera novetat social o cultural.

El llibre es completa amb un extens recull d'imatges que presenta uns teatres de grans aforaments, amb llotges i gent que es duia la cadira de casa (per estalviar-se part de l'entrada, com comenta Tierz). L'anàlisi confirma la tesi de l'Observatori de Teatres en Risc: els teatres eren el primer element de socialització dels nous terrenys de la ciutat. Amb la caiguda de muralles, plaça Catalunya i passeig de Gràcia es van anar poblant de teatres en jardins. Tierz adverteix que els cafès inicialment incorporaven una petita tarima per a actuacions i que, a mesura que augmentava la demanda del públic, s'acabava bastint un teatre a l'aire lliure, enmig dels boscos (el cine El Bosque correspon al local que, efectivament, feia actuacions enmig de l'arbreda). Quan el passeig de Gràcia va anar urbanitzant-se, amb l'arrencada de l'Eixample, la inquietud escènica es va traslladar al Paral·lel, a partir del 1900. La potència d'aquest nou indret era la identificació de les classes més populars (els burgesos optaven pel Romea o el Liceu i el Principal, tot i que després, com d'amagat, es deixessin perdre pels cabarets més sòrdids).

Quina és la salut dels teatres? Muniesa i Tierz celebren que avui es viu, probablement, la millor època dels teatres: és quan n'hi ha un nombre més elevat aixecant la persiana. Evidentment, els aforaments són molt més limitats que els de fa una centúria, en què sovintejaven els aforaments del miler d'espectadors. Sí que han detectat el moment de major debilitat teatral a Barcelona: va ser pels volts dels anys 60, quan es parlava de mitja dotzena de teatres professionals oberts, i encara patint. De fet, al 2010, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet va pronunciar al Saló de Cent una conferència magistral titulada 50 anys de teatre a través de 10 cartelleres, que exposava amb claredat la debilitat escènica, quan ell començava a fer les primeres rèpliques.

El llibre mira de centrar-se en aquells equipaments professionals, per acotar al màxim el camp d'estudi. També fa una línia del temps en què situa l'entrada dels teatres principals en la història de Barcelona. Les dues darreres dades són fatídiques: l'increment de l'IVA i, conseqüentment, la caiguda de públic. La curiositat dels autors i lectors del llibre regirarà la tendència.