CRÍTICA
Jordi Bordes
Propeller, honestament, a la catalana
L'Akadèmia presenta el clàssic drama amb la complicitat dels Propeller
E l Teatre Akadèmia té aquests dies (i seria ben encertat mirar de prolongar-ho tant com fos possible) una de les perles de la cartellera barcelonina. L'actor Dugald Bruce Lockhart, dels Propeller, va quedar enamorat de l'espai i va adonar-se que aquell seria on ubicaria la seva repensada versió de Romeu i Julieta. Els Propeller són devoció al Temporada Altade Girona. Ja hi han anat sis cops i tot fa pensar que l'any vinent tornaran a repetir. Es caracteritzen pel fet de ser una companyia formada íntegrament per homes (com en l'època de Shakespeare), però també per un treball de companyia, de complicitat contínua, de servir-se el text per fer més natural la interpretació del company. La proposta de l'Akadèmia és una versió catalana honesta.
D'entrada, sobta que aparegui un actor i convidi que li tirin monedes que li permetin moure les articulacions, com si fos una estàtua qualsevol de la Rambla. La primera part, de tanta aventura, espasa i petons, queda un pèl tapada pels crits i les exageracions, tot i que no hi hagi cap actor que perdi els papers. Les escenes pastorals sembla que hagin embrutit l'espai. És a la segona part on tot quadra. On les interpretacions deixen de subjugar-se al vers i respirar més els personatges. Llavors, apareix una Julieta magnífica, enamorada, dolguda, contradictòria però, per sobre de tot, fidel, tot i les ombres que li prepara el destí. No és pàmfila, sinó dura, rebel, decidida i racionalment desconfiada. També un Romeu que nota com el seu odi supera l'amor en un instant d'ofuscació i això el porta als més dolorosos dels quadres. Sempre capriciosos equívocs que serveix el destí. La situació planteja uns personatges reversibles com el de la dida, que tant es deixa moure per l'amor i la compassió com pel sentit pràctic i dolç de la vida.
L'amor de dos joves de famílies enfrontades de Verona acaba amb una escultura, com el cor de la ballarina i el soldadet de plom. Com l'escultura que, barroera, anunciava que li tiressin cèntims fent mofa. Al final, s'hi arriba amb una energètica coreografia de moviments i una constant banda sonora a base de timbals, flauta dolça, triangle i guitarra. La buidor de l'escena és la coherència del joglar de carrer d'ahir, de l'escultura humana de la Rambla d'avui.
