Recital de bodegons

Sembla estrany que encara avui el bodegó dugui l'etiqueta de gènere menor i la majoria d'amants de l'art es resisteixin a gaudir-lo sense complexos. Fins a cert punt, ha anat arrossegant aquesta baixa consideració des de fa una pila de segles. Tot i que els seus orígens es remunten a l'antiguitat clàssica grega –i potser abans i tot–, no serà fins al segle XVI, i sobretot al XVII, que el bodegó començarà a viure el seu primer període d'esplendor gràcies a l'aparició d'una burgesia que, tot desafiant els gustos i els criteris artístics de l'Església i dels governants i per tal de demostrar el seu nou poder econòmic, encarregarà als pintors més reputats unes obres que justament exaltaven el seu nivell de vida i una abundància negada al poble. La història del bodegó, persistent en el temps tot i els obstacles de desprestigi, és apassionant. Menystenir-lo encara avui és ignorar el seu llarg i complex recorregut i, més greu i tot, la seva importància en la irrupció de l'art d'avantguarda. Els grans intèrprets de la modernitat van veure en la natura morta un còmplice ideal per als seus neguits. El cubisme, el moviment més important del segle XX, va fer la seva revolució sota els auspicis del bodegó. Es necessiten més arguments per extirpar-li les connotacions negatives que comporten reduir-lo a tema insignificant?

Durant l'última dècada, els investigadors del bodegó s'han esforçat molt per rescatar-lo d'aquest baix escalafó de la jerarquia artística. Nous estudis i noves exposicions –a casa nostra recordem la que va impulsar el Museu Picasso de Barcelona l'any 2009, Objectes vius, figura i natura morta en Picasso, absolutament meravellosa–, però, sens dubte, queda molt camí per fer. Amb actitud de museu, la galeria Manuel Barbié (Consell de Cent, 321) aporta ara el seu granet de sorra amb l'exposició Bodegó. La consistència temàtica, que, sota l'agut i sensible treball intel·lectual i de comissariat de Francesc Miralles, ressegueix ni més ni menys que els quatre segles d'història del gènere amb un recital d'obres, algunes indiscutiblement mestres.

L'itinerari arrenca al segle XVII amb fantàstics exemples de bodegons, impregnats d'intenses reflexions sobre la vida i la mort, la fragilitat i l'efímer, que van fer les delícies a la prepotent burgesia de l'època. Fa una repassada exhaustiva de les avantguardes històriques, amb les firmes il·lustres de Robert Delaunay, Óscar Domínguez, Juan Gris, Henri Laurens... I furga en les noves tendències de l'art més actual, amb Fernando Botero, Jorge Castillo, Miquel Barceló, Carmen Laffón..., per bregar la tesi del comissari, sorprenent per als que segueixen desconsiderant tant el bodegó: “Directament o indirectament, s'ha convertit en el protagonista de gran part de la pintura, de l'escultura, dels muntatges, de les instal·lacions del món plàstic contemporani. La major part són obres amb ànima de bodegó”, defensa Miralles amb un argument de pes: si alguna cosa connecta els artistes d'avui és una preocupació per reflectir els mals del nostre món i de la nostra realitat.

Molts escèptics sortiran de l'exposició de la Barbié –com sempre, a l'altura dels col·leccionistes més exigents– convençuts que el bodegó es mereix una altra oportunitat. O, com diu Miralles al text del catàleg, que ja no té cap sentit, si és que mai n'ha tingut, sentenciar que Caravaggio és més important per La conversió de Sant Pau que per Cistella amb fruites. La història de l'art demana a crits ser reescrita.