Amb la poesia als dits

El pati interior del restaurat Alfolí de la Sal de l'Escala va tornar a convertir-se en providencial refugi poètic del Festival Portalblau. A diferència, però, de la nit inaugural, en què els versos recitats pel seu autor, Joan Margarit, i els poemes de Màrius Torres musicats per Xavier Monge al piano en veu de Carme Canela van deixar un hàlit de calidesa i seducció entre unes parets amb tres segles d'història, en aquesta ocasió va ser la guitarra de Toti Soler la que va exhibir la seva extraordinària condició de rapsoda instrumental.

En la intimitat d'un espai que els responsables del Portalblau han convertit en un màgic cau en ple rovell de l'ou de l'activitat turística i estiuenca de l'Escala, Toti Soler va tornar a fer valer la poesia que atresora als seus dits tan punt es passeja per les cordes de la guitarra i converteix notes i acords en versos i rimes de sensualitat extrema.

La necessitat i l'interès per submergir-se en aquest tipus de propostes per tal de fer un recés de la cridòria, les presses i els ofecs habituals del món exterior, es va fer palesa amb un pati de butaques ple fins l'últim seient i en constatar com un bon feix de persones –prop de mig centenar– van haver de girar cua cap a casa per les limitacions de capacitat de la sala.

Mentrestant a l'interior, el que va ser durant vint-i-cinc anys company inseparable d'Ovidi Montllor, molt abans músic precursor de la transgressió amb grups com Om i en temps actuals instrumentista solitari de l'exquisidesa mediterrània, ja havia posat a prova la seva capacitat de seducció amb temes de collita pròpia que són autèntics clàssics del cançoner català contemporani com l'evocador Em dius que el nostre amor.

En companyia de la base rítmica que li proporcionava el contrabaix de Marc Prat i l'acurada i silenciosa feina a les percussions de Lluís Cartes, Toti Soler va anar alternant un repertori on es combinaven peces instrumentals de la seva trilogia discogràfica dedicada a la vida –Vita nuova, Vida secreta i Vida més alta– amb petites cançons que tan aviat podien provenir de poetes de la seva predilecció com Josep Maria de Sagarra com de l'univers trobadoresc de la lírica sefardita.

Dins una música on el silenci i la serenor entren en joc amb el mateix apassionament que els acords i les harmonies, Toti Soler aconsegueix teixir un discurs sonor carregat d'emotivitat i sentiment. Inspirat per aquells que sent més propers, el seu pare, el seu avi, el seu fill, el músic de Vilassar exhibeix les seves dots úniques com a artesà d'un instrument –la guitarra– del qual coneix i domina el relleu complet de la seva geografia.

La vetllada no podia esperar millor fi que el que li va concedir Toti Soler en escollir la seva preciosa versió del Suzanne de Leonard Cohen com a bis de regal.