Un estudi posa en relleu la sintonia entre arquitectura moderna i República
Gemma Domènech i Rosa M. Gil reben la Beca Irla per un treball centrat en les comarques gironines
Mentre avançaven els preparatius per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, una colla de joves estudiants de l'Escola d'Arquitectura, entre els quals hi havia els futurs arquitectes gironins, es passejaven descoratjats per les obres dels pavellons, tots construïts seguint el mateix patró de calculada artificiositat d'arrel art nouveau, perpetuant fórmules academicistes anacròniques i supèrflues. Exceptuant la representació alemanya, encomanada a Mies van der Rohe, poc hi havia d'aprofitable en aquella fira que donés ales a l'esperit regenerador que anhelaven els joves estudiants catalans, amarats del racionalisme funcional de la Bauhaus, Le Corbusier i Gropius, i fastiguejats de l'artesania noucentista, així que van haver de buscar l'estímul per compte propi: el 1930, en concordança de propòsits amb altres col·legues de la resta de l'Estat, creaven el Gatepac (Grup d'Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), tot i que al cap d'un any el grup català se n'escindiria per crear la seva pròpia associació, el Gatcpac. Amb la perspectiva històrica, potser no és cap casualitat que l'organització que havia de promoure l'arquitectura moderna a Catalunya, impulsant la construcció de «cases modernes, higièniques i còmodes, amb mobles lleugers industrialitzats i barats», tal com pregonava un dels seus fundadors, nasqués el 13 d'abril de 1931, just la vigília de la proclamació de la II República.
Una eina de canvi social
Per Gemma Domènech, historiadora de l'art i investigadora de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, i Rosa M. Gil, historiadora i arxivera de la delegació a Girona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), no es tracta en absolut de cap arbitrarietat: existeix en efecte una clara identificació d'interessos i pensament entre un grup d'arquitectes catalans, i gironins en particular, i els nous governants republicans, als quals uneix la mateixa preocupació pel benestar de la població, incentivant la creació d'habitatges per a les classes populars, l'urbanisme salubre i racional, la construcció d'equipaments públics d'ús social i la protecció del patrimoni, amb les primeres catalogacions d'edificis històrics del país. «L'arquitectura es converteix als anys trenta en una eina de transformació social», afirmen les estudioses, que han obtingut la Beca Irla que convoca la fundació del mateix nom, dotada amb 6.000 euros, pel projecte de recerca Un model d'arquitectura al servei d'una idea de país.
A les terres de Girona, els principals representants del moviment renovador, que va tenir especial incidència en la proliferació de grups escolars com el de Montjuïc, Flaçà, Sant Hilari Sacalm o Camprodon, però també en l'edificació d'hospitals, escorxadors, casernes o blocs per a obrers, van ser Bartomeu Agustí Vergès (Olot, 1904-Barcelona, 1944), l'autor de qui es disposa de menys documentació per la seva mort prematura; Emili Blanch Roig (la Pera, 1897-Girona, 1996), de qui es conserva la casa particular, transformada avui en delegació de la Creu Roja a Girona; Ricard Giralt Casadesús (Barcelona, 1884-1970), que va concebre l'escola de Montjuïc; Joan Roca Pinet (Girona, 1885-1973), responsable de l'Editorial Dalmau Carles Pla, i Josep Claret Rubira (Girona, 1908-1988), autor de l'encara avui controvertit Xalet Tarrús.
El safareig dels obrers
Claret és de fet el fil conductor del treball de la Beca Irla, per l'abundància d'escrits que se'n conserven. En un d'ells, per exemple, dels anys trenta, l'arquitecte adverteix que als nous edificis per a obrers el safareig s'hauria de situar a la vora de la cuina per facilitar la feina de les mestresses de casa, i no pas al terrat, com era costum perquè fos a prop del servei, tenint en compte que els treballadors no disposen pas de minyona. Amb el mateix esperit, aquests arquitectes, molts d'ells simpatitzats d'ERC i Acció Catalana i per tant depurats al final de la guerra, recomanaven l'ús de mobles seriats, barats i fàcils de netejar, l'austeritat i unificació constructives tot i que amb materials de qualitat, l'adequada ventilació de les cases per assegurar-ne la higiene, i la creació de zones enjardinades per fer més agradable la vida a les ciutats. Al final dels trenta, però, alguns d'aquests principis, en especial la defensa a ultrança del racionalisme al servei d'un estil universal, serien matisats a favor d'una millor atenció a les particularitat geogràfiques de cada lloc, buscant l'adaptació de l'arquitectura al seu entorn. Gil i Domènech conclouen que l'estreta identificació d'aquests arquitectes amb els ideals de la República va ser la causa del desprestigi, l'abandonament i finalment l'enderroc de moltes de les seves obres, encara avui, asseguren, «poc conegudes i mal valorades».
Claret, per les Fires
El Museu d'Història de la Ciutat inaugurarà finalment per Fires d'aquest any l'exposició commemorativa del centenari de Josep Claret, arquitecte municipal durant la dictadura franquista que mereixia un estudi aprofundit per descobrir-ne tota la trajectòria i complexitat. El comissariat de Josep Claret, entre la República i la dictadura (29 d'octubre del 2009-14 de febrer del 2010) s'ha encomanat també a Rosa M. Gil i Gemma Domènech, que revisaran l'autor en una retrospectiva que dedicarà una atenció monogràfica a la seva etapa de Menorca, on va ser l'únic arquitecte en actiu entre el 1940 i mitjan anys cinquanta, de la qual tindrà cura el també arquitecte Joan Gomila i que es presentarà a la seu del COAC gironí.
