enviu. enarxiu
J. BORDES
Cesc Gelabert nu
La companyia de dansa Gelabert Azzopardi dóna tot el seu vestuari al Museu d'Arts Escèniques de l'Institut del Teatre
LLa recerca de la companyia de dansa Gelabert Azzopardi és una constant gràcies a la curiositat inacabable dels creadors
El Centre d'Arts Escèniques de l'Institut del Teatre té, oficialment, des de fa poques setmanes, un valuós material que la companyia Gelabert-Azzopardi va donar a la institució. Es tracta de vestuari i complements en les seves dècades de creació que la companyia –que es remunta al 1986 i encara continua en actiu– ja no utilitza. La companyia Gelabert-Azzopardi és i ha estat estímul i senyera de la dansa contemporània a Catalunya.
La signatura de contracte de la donació de la col·lecció de vestuari escènic significa que el MAE podrà catalogar les prop de 300 peces que en formen part. La donació de la companyia a l'Institut del Teatre consisteix en 202 peces de vestuari i 62 complements d'indumentària, corresponents a obres com ara Desfigurat (1986), Belmonte (1988), El jardiner (1993) i Useless (2000). S'ha previst que ja estarà tot degudament inventariat el primer trimestre del 2014. Les peces podran ser consultades a Escena Digital, la base de dades d'arxiu i de museu del MAE (http://colleccions.cdmae.cat).
Cal tenir present, a més, l'existència al fons del MAE d'altres documents relacionats amb la trajectòria de la companyia (fotografies, programes de mà, dossiers, cartells). Aquests documents serviran per il·lustrar i complementar la informació del donatiu de vestits i complements d'indumentària que ara es realitza, i permetran copsar la trajectòria de la companyia des d'un punt de vista global.
En la signatura, les dues parts van celebrar la importància de la donació, ja que amb la conservació i catalogació que en faci el MAE, es podran exhibir les peces i ser consultades tant per investigadors com pel públic en general. Jordi Font, director general de l'Institut del Teatre, va agrair la decisió de la companyia de confiar en el MAE i va remarcar el valor estètic dels dissenys de la companyia com a part important de la singular personalitat de les seves creacions. Segons Font, “la dansa contemporània catalana no s'entén sense la trajectòria de la companyia de Gelabert i Azzopardi, no només per les seves aportacions coreogràfiques sinó també per la seva concepció estètica”. Per la seva banda, Cesc Gelabert es va mostrar molt satisfet que una institució centenària del prestigi de l'Institut del Teatre es fes càrrec de les peces de vestuari que la companyia ja no utilitza, i que, per ell, són part de la seva vida. Tant el mateix Gelabert com Lydia Azzopardi s'han implicat personalment en l'assessorament dels tècnics del MAE i han aportat un valor afegit a la catalogació. La companyia de dansa de Gelabert i Azzopardi té un paper fonamental en l'escenari de la dansa catalana contemporània. La seva trajectòria es va iniciar l'any 1986 amb l'espectacle Desfigurat. Un any més tard Gelabert-Azzopardi era una companyia associada del Teatre Lliure de Barcelona, on van coproduir i presentar les seves noves coreografies. Del 2003 al 2012 es va convertir en companyia resident del Teatre Lliure. La seva col·laboració amb El Hebbel Theater de Berlín va permtre a la companyia realitzar molts projectes i presentar el treball de Gelabert a Berlín.
Carrera incessant
Gelabert-Azzopardi és un binomi que ha sabut mantenir una línia molt personal en l'escola del moviment, sempre mirant de depurar i traçar unes panoràmiques que evoquen les línies infinites de l'arquitectura. La seva recerca és una constant gràcies a la curiositat inacabable dels creadors. Poden ballar el moviment d'una cèl·lula i narrar el big bang i la teoria de l'evolució de Darwin (Orion, Lliure, 2007). Poden descontruir la sardana amb una simplicitat quasi insultant (La muntanya al teu voltant, inauguració del Festival Grec, 2011) i homenatjar el mite d'un torero (Belmonte, 1988 i 2010). Fins i tot, amb la companyia de Frederic Amat (un altre històric del Lliure amatent a l'avantguarda), troben connexions amb la dansa butoh japonesa (Ki, Grec, 2010).
El MAE és un tresor encara per descobrir, una font inabastable de documents, vestuari, elements personals, que s'ha anat ampliant, any rere any des dels anys vint, en què l'Ajuntament de Barcelona hi va incorporar el Museu del Teatre, la Dansa i la Música que havia format Marc-Jesús Bertran. Tot i que les donacions van créixer entre els trenta i els quaranta, cal subratllar la incorporació de la biblioteca i el fons documental d'Artur Sedó (1881-1965), bibliòfil i empresari tèxtil, amb més de 90.000 títols, el 1968.
