CRÍTICA
Imma Merino
Un document excepcional
Sobre els consells jueus (Judenrate) de govern dels guetos establerts pels nazis pesa una acusació de col·laboracionisme (aportació de llistes de noms per a la deportació i d'informació per a la confiscació de propietats) que va ser formulada, entre d'altres, per Hannah Arendt en el seu polèmic llibre sobre el procés a Eichmann: aquests caps jueus també representarien la “banalitat del mal”. Aquesta acusació va marcar Benjamin Murmelstein, que, havent negociat com a rabí de Viena amb Eichmann la migració de 120.000 jueus després de l'annexió d'Àustria, va ser l'últim cap del consell jueu de Theresienstadt, el gueto modèlic instaurat en una antiga fortalesa situada a una hora de Praga: una gran mentida presentada al món com un regal als jueus que fins es van creure alguns observadors internacionals que van visitar el gueto. En realitat, Theresienstadt era un camp de concentració amb tota la seva duresa.
Entrevista a Roma el 1975
L'any 1975, Claude Lanzmann va entrevistar Murmelstein a Roma, on l'antic rabí vivia discretament des que, després d'entregar-se ell mateix a les autoritats txeques, va ser absolt en un judici dels càrrecs de col·laboracionisme. Aquesta entrevista va ser realitzada a l'inici de la gestació de Shoah, el film amb el qual Lanzmann aporta un document imprescindible sobre la memòria dels camps d'extermini recollint el testimoni de supervivents, historiadors, pagesos polonesos i fins i tot d'algun botxí sense afegir-hi cap imatge d'arxiu o de reconstrucció dels fets: el mètode Lanzmann, que ell mateix, discutint amb pràcticament tothom, considera l'únic possible per donar compte moralment i fins vertaderament d'aquell barbàrie. L'entrevista amb Murmelstein, però, va ser descartada del muntatge final de Shoah (566 minuts) perquè el seu autor va creure que no encaixava en el registre tràgic del documental. Passats gairebé quaranta anys, l'escriptor i cineasta francès ha decidit recuperar-la per revelar un testimoni que aporta un altre relat sobre la màquina del terror nazi i també sobre el comportament dels consells jueus.
El document, certament, és excepcional i imprescindible: Benjamin Murmelstein (home intel·ligent, culte, irònic, dotat d'una memòria prodigiosa i, a parer de l'implacable Claude Lanzmann, sincer) es defensa argumentant que la resistència era impossible i que, amb una actitud realista, va fer tot el possible per salvar tantes persones com va poder o per alleugerir les terribles condicions de vida al gueto. I, mentre es defensa, explica què era Thieresenstadt i replica Hannah Arendt: Eichmann no era un buròcrata que complia ordres, sinó un dimoni corrupte i decisiu en la cadena del Mal. En els 220 minuts de metratge d'El último de los injustos, l'entrevista de l'any 1975 s'alterna amb imatges del present en què, als seus 87 anys, Lanzmann visita Theresienstadt en el present per fer memòria d'allò que hi va passar i retre homenatge a les seves víctimes, entre les quals els dos primers caps, que van ser assassinats, del consell jueu. Un Horror que mai no acaba de dir-se.