La poètica de l'art, al rescat

El somni de qualsevol artista és que les seves obres tinguin una llarga permanència. Que la seva raó de ser no es panseixi amb el pas del temps. Que el seu discurs sigui vigent més enllà de l'època que les va veure néixer. Que encara que el sistema s'apropiï i perverteixi tota o part de la seva essència, mantinguin el seu caràcter rebel i el compromís que un dia van adquirir amb una nova manera de fer i d'entendre l'art, que equival a dir una nova manera d'afrontar els canvis (econòmics, polítics, socials, culturals...) que urgien i que sempre urgeixen al món. La majoria d'artistes acostumen a ser poc crítics amb el seu historial de producció, senzillament perquè saben que és la clau que els obrirà o els tancarà la glòria de la posteritat. El tema és complex. Aquests dies tenim l'oportunitat de veure com un artista, Jaime Pitarch (Barcelona, 1963), es torna a examinar amb una obra que va crear l'any 2001, Butterfly (papallona), per a una exposició a la Nouvelle Galerie de Grenoble. Des de llavors, no l'havia tornat a presentar enlloc, i ara l'ha rescatada per a una mostra de peça única a la galeria Àngels Barcelona.

La instal·lació és extraordinària: sorprèn i corprèn. Pitarch la va concebre com una reacció a l'espectacularització de l'art dels anys vuitanta i noranta. Llavors, ell també pintava, però la seva economia precària no li permetia ni tan sols plantejar-se la realització de grans obres. Pitarch va desafiar aquella dictadura amb una obra subtil, que vessa poesia i centelleja una fascinació per la màgia que el connecta amb l'actitud d'un Brossa obstinat a impregnar l'art d'il·lusió, i per tant de vida. Butterfly dibuixa a l'espai de la galeria el vol alterat, perquè és completament rectilini, d'una papallona. La peça consta d'una ventosa adherida a l'aparador de la galeria, d'una corda de piano de 18 metres, d'una femella papallona i d'un imant fixat al fons de la sala. El cable travessa tota la galeria, i de manera violenta, ja que s'han hagut de fer forats en alguns murs. És gairebé imperceptible fins que, al final del seu recorregut, l'espectador descobreix que la femella papallona està suspesa a l'aire atreta per la potència de l'imant.

Més d'una dècada després, el significat d'aquesta obra no només perdura sinó que, fins i tot, n'ha guanyat de nous, i consistents. Invoca tant el fracàs de les galeries per atendre la sensibilitat de la gent del carrer com l'estètica asèptica, desapassionada i a voltes frívola amb què cert art contemporani tracta les misèries de la nostra era. Pitarch, extremadament intel·ligent i intuïtiu, recepta poètica, un retorn a la poètica per superar el corrent dominant d'un art que no fa ni fred ni calor i que ni fa ni deixa fer perquè no passarà a la història però, de moment, provoca molt soroll.