Fotografiar el vestigi

Fer balanç

La primera retrospectiva del fotògraf Ferran Freixa a Tecla Sala posa de manifest la gran feina a fer en el camp de la recuperació de la fotografia contemporània del nostre país i el retard amb què s'estan recuperant els fotògrafs de la generació dels anys setanta, com és el cas d'aquest gran professional, nascut a Barcelona el 1950 i un dels primers a fer de la fotografia una professió liberal i agermanar-la amb el disseny gràfic, quan establí el seu primer estudi a Barcelona el 1969. Ferran Freixa pertany a aquell grup de fotògrafs que veieren la possibilitat de situar la fotografia en pla d'igualtat a les altres disciplines artístiques, en lluita per un estatus propi. Aquest primer intent de fer balanç d'una trajectòria, que inclou imatges del 1973 al 2013, és a dir, quaranta anys de mirades a través de l'ull de la càmera, és només un tast d'una visió d'un instant, d'una situació que la fotografia transforma en eterna.

El silenci de les coses

Comissariada per Pep Rigol, l'exposició revela, mitjançant diverses temàtiques, un sol fil estètic, basat en la ruïna, en el silenci, en la distància entre el subjecte i l'objecte. Aquest ens parla d'un món desaparegut, el de les botigues de final dels setanta, abans de la transformació comercial de Barcelona en franquícies: la botiga de guants, la de barrets, la barberia antiga, la ganiveteria, sempre espais buits del factor humà, però amb objectes recorden la seva presència, justament per la seva absència. És el mateix que revelen els plecs de les estovalles blanques d'hotels, pensions i restaurants, on la roba assoleix cotes de magnífica abstracció. Les composicions són de pensament fotogràfic minimalista, visió frontal, apilament de roba, de plats, de tovallons, tendència al monocrom, a la simetria, al contrast de llums i ombres, de blanc i de negre, però amb el resultat d'una unitat marmòria al conjunt. Les fonts de Tívoli a Roma o les vil·les romanes ens parlen de la història, la memòria i la decadència, mentre les pedreres de Menorca o les de marbre d'Almeria forgen un paisatge mineral molt proper a l'arquitectura, tema que tant ha treballat professionalment aquest fotògraf.

Poètica de la ruïna

Cristina Zelich parla a propòsit de la fotografia de Ferran Freixa de la Unheimlichkeit, de l'estranyesa, de la presència inquietant de les coses. Diria, però, que és una estranyesa arqueologitzant, que constata un estat de les coses, petrifica i eternitza el contingut de la imatge com un signe de civilització i de la petjada humana per aquest món. El sentit de ruïna hi és patent, no solament en la magnífica i exclusiva sèrie de fotografies sobre el Liceu cremat, sinó també en el conjunt de fotografies que ha dut a terme darrerament sobre les construccions a les colònies industrials catalanes, fàbriques tèxtils i habitatges avui menjats per l'herba i les enfiladisses, paisatges vora els rius que posen de manifest l'abandó no gaire llunyà d'una economia productiva.