Passejada per l'autodestrucció

El documentalista Johan Van Der Keuken explicava en la seva darrera pel·lícula que després d'haver-li diagnosticat una leucèmia va decidir fer un gran viatge per poder veure i filmar el món per darrer cop. El protagonista d'Oslo, 31 de agosto no és cap malalt de càncer, sinó un malalt social. És un noi de família benestant, que viu en la tranquil·la societat nòrdica i que després d'estar uns mesos en un centre de desintoxicació du a terme el seu darrer viatge. Des del primers moments de la pel·lícula sabem que Anders morirà: la pel·lícula ens mostra tot allò que veu, ens deixa escoltar tot allò que sent i tot plegat ho mostra des de la consciència que tot aviat s'acabarà, de que tot és inevitable.

El cineasta noruec Joachim Trier adapta la novel·la Le feu follet, de Pierre Drieu la Rochelle –que va ser duta al cinema per Louis Malle amb el mateix títol–, per donar forma física a una crisi existencial que condueix cap al suïcidi. No hi ha cap sentiment de gravetat, ni cap desig d'acomiadament, només hi ha la contemplació pausada d'una quotidianitat que està condemnada a extingir-se de forma progressiva. Mentre la novel·la de Drieu la Rochelle –escriptor marcadament feixista– descriu el procés autodestructiu d'un personatge alcoholitzat, Trier aprofita per descriure el camí d'un personatge que no té raons aparents per deixar la vida. Hi ha darrera la pel·lícula un retrat aspre de com el benestar genera malestar i de com el desarrelament d'unes formes de vida provoquen greus crisis. Trier construeix tota la posada en escena a partir del pas inexorable del temps. L'equilibrat to de la pel·lícula ha convertit Oslo, 31 de agosto, des de la seva presència al Festival de Canes del 2011, en una veritable sorpresa. Un descobriment.